De les aparences (1)
Els prejudicis son judicis previs al coneixement de les causes internes, de l’entrellat dels fets, i en tant que tals sempre son un risc més gran que el risc, sempre inherent, d’haver de resoldre en favor d’uns o altres implicats en l’afer que es pretén dilucidar.
Avui a Catalunya es debaten unes pressupostos forçats, que, segurament, no es debaten en lloc més del món.
Resulta que si una persona, per la seva aparença física, no et sembla catalana estàs incorrent en un pecat mortal de necessitat, de racisme i supremacisme, per “racialitzar” un altre persona.
Així, d’aquesta manera es penalitza allò que és científicament inevitable, allò que no pot ésser de cap altre manera. Per que “la ment” infereix més del que percep. Aquesta és la primera llei de la fisiologia de la ment. Es a dir, la ment, en ser activa, en realitzar actes (això i no cap altre cosa és allò substantiu de la ment) recrea allò que en diem “realitat” en base memòria.
Un mestre ho explicava amb un exemple, si fa o no fa: “arribo, com cada dia, a casa després de treballar, pujo les escales, encenc el llum, vaig al lavabo, i en entrar a l’habitació i encendre el llum, oh! Sorpresa, el vidre de la finestra està esberlat”.
Òbviament la sorpresa s’esdevé perquè la memòria t’entrega la dada de que el vidre quan vares marxar de casa estava sencer... és a dir, que la ment infereix més del què percep per acció de la memòria.
De la mateixa manera, quan una persona té al seu davant algú que no coneix tracta de relacionar-lo amb quelcom que s’hi aproximi per tal de comprendre millor la realitat... els arxius de memòria s’activen.
Doncs bé, amb tot, per tal de castigar els catalans díscols, que tracten d’examinar-se per un problema sobrevingut com a contingència induïda per la dominació colonial inferida pels espanyols imperialistes, fins hi tot neguen aquesta realitat fisiològica de la ment de tot ésser, i no només humà, la ment dels animals procedeix exactament igual.
Se’n diu “intuïció”. Doncs bé, resulta que els catalans estem acostumats a haver de recórrer a la intuïció per tal d’esbrinar si “podem” parlar en la nostre llengua o no, a Catalunya.
És així de bestia, i davant d’aquesta bestialitat encara tenen la gosadia de dir-nos racistes..
Des de quan parlar la teva llengua al teu país és racisme o supremacisme?.
Des de Kaïm i Abel que el botxí es fa passar víctima, per que, com bé hauríeu de saber, ha estat A-bel (sense Bel), el ramader extensiu nòmada i oligàrquic qui ha dissortat de totes les maneres imaginables a la gent de pagès que vàrem fer la revolució agrícola.
La negació de les diferencies ètniques-culturals és la màxima expressió del racisme...per que, entre d’altres coses, les neguen per que les confronten dialècticament, per això son racistes, per que no poden no confrontar-les, per que no poden acceptar que el ésser occidental, posem per cas, no es confronta dialècticament amb ésser oriental.
Avui fins aquí.
Visca els catalans i la mare que mos va parir.
