El boig tenia raó
El rei va despullat però ningú no gosa a dir-ho, el nen ho diu i fa gràcia, fa gràcia per que ningú ho considera real, tothom es mostra condescendent, ho pot dir per que és una fantasia, ja se sap, la canalla.
La realitat es va confegint dia a dia, responent amb fets les preguntes d’ahir, i formulant preguntes avui, que els fets respondran demà... Els esforços, per tal d’explicar la realitat, filtrar-la, acotar-la, i donar-li forma amb una pretesa coherència interna, son enormes, atès l’ingent aparell comunicatiu que té cura no només d’informar-nos dels fets que es produeixen, si no que és super-curòs en “explicar-nos” que signifiquen, els fets... “El relat” no es confegeix pels fets , sinó que allò que li és substantiu, al relat, és el significat dels fets.
Podem visualitzar-ho així: El Relat és la llera per on circula el ramat. Mentre el personal circuli per aquell camí definit i acotat, el poder no s’ha de preocupar pas de res... El Poder obté de “la veritat” tota la rendibilitat disponible.
Sempre hi haurà individus que s’allunyen per pasturar els vorals, però no passa res, fins hi tot si s’allunya prou com per adonar-se’n de que el tenen captiu en una “veritat” artificiada, amanyagada, adulterada, no representa cap perill mentre no alteri la cursa del ramat, mentre no alci la veu i cridi als seus congèneres a alliberar-se del captiveri.
Tenim, avui, moltíssims exemples de com el poder acota la interpretació de la realitat filtrant els fets que han d’aparèixer en pantalla i els que no han d’aparèixer en pantalla.
Entenent com “pantalla” l’espai de representació social.
Fa pocs dies s’ha sabut que funcionaris de la OMS havien estat violant un munt de dones al Congo durant els episodis de l’èvola... la OMS així ho ha reconegut, però aquests fets no han estat denunciats en cap telenotícies, ni en cap mitjà de masses, si de cas succintament... al menys a Catalunya.
Així mateix, els nombrosos casos de violència, d’atracaments ganivet en mà, barbàrie desfermada, violència en contra de gais i lesbianes, violacions freqüents, en grup o no...
Tothom sabem qui son, majoritàriament, els autors... també sabem que hi ha grups organitzats i uniformats de negre que operen amb impunitat, per que ningú vol saber-ne res.
Quan els fets no es poden ocultar del tot, es busca un tractament escàpol, que maquilli els fets...tractament com per exemple enquadrar-ho tot sota un frontispici que hi diu: ”problema estructural, de gènere, o del que sigui”...
Ahir un català feia aquesta piulada: “Em diuen que al @poloniaTV3 aprofiten un gag per insultar als qui no mirem @tv3cat...”
Clar, l’estratègia del control de masses té uns principis senzills, de gran abast.
1- Els discursos alternatius disruptius s’ignoren, sempre. No existeixen.
2- Si per qualsevol raó s’han d’esmentar, es farà de passada, i sempre penjant-li, a l’home i/o al relat, una llufa que el qualifiqui d’indesitjable.
3- Mai encetar un debat obert.
La millor quadratura del cercle, pel que fa al control de masses, arriba quan els mateixos captius fan de “policies de balcó”...
Això s’aconsegueix per que els captius es fan militants de la causa...
El relat del poder treballa en l’idea de facilitar confort emocional, “sooou moooolt boooona geeent”... “sou solidaris”, “no sou xenòfobs”, “sou demòcrates”, etc, etc...
La imatge de si en el món té una grandíssima tracció, capaç de moure i redirigir pulsions que mouen una gran energia.
Poca gent està disposta a abandonar el ramat, prescindir d’un reflex social de si, que sigui plaent, conciliador, confortable.
Si podeu veure tot això, podeu veure on som, també pel que fa a la independència de Catalunya. “Hiperventilats”, “discurs d’odi”, “trolls”, “mal educats”, “des del sofà és molt fàcil”, etc etc...
Quan algú confronta amb un relat disruptiu potent la “veritat oficial”, el primer que fa el poder és aïllar-lo, com a un patogen. Per això cal estigmatitzar-lo de la manera més criminal i expeditiva possible, i aquí sorgeix la figura del “boig”... convé que l’estigma es repeteixi permanentment.
Això li succeí a en David Raventós, que va ser segrestat en plena vaga de fam, aïllat en un hospital, i amb risc de patir deterioraments permanents, inclòs perdre la vida.
Directe 68, pel què jo sé, és l’únic nòdul polític català que postula la unitat per tal de declarar la independència en sessió parlamentària... Una unitat catalana, que superi ideologies, creences, professions, noves catalanes o de més generacions...
Sé, també, que van estar disposats a renunciar a aparèixer en “la llista” de representants...
Per a fer grans coses calen persones grans, generoses i compromeses...
Pel què jo sé, els diferents partits independentistes extra-parlamentaris, tot i que ningú amb dos dits de front els demani que abandonin les seves directrius ideològiques, no estan per a la feina de fer una llista unida per a fer la DI... volen prevaldre, lluiten per prevaldre, és a dir, fan processisme...
Qui ens ho havia de dir, “el boig” tenia raó.
