Espanya, o, l’imperi de la por

  La por, la temença, és, potser, l’emoció més primigènia i peremptòria, fins hi tot els animalons més xics la senten amb fruïció, “perill”. 

 El veure’s en perill, la por, fa que els éssers despleguem diferents estratègies i tàctiques segons sigui l’adaptació al medi, un galàpet queda quiet, immòbil, encara que sigui al mig de la carretera, la seva pell vestida de camuflatge és la seva adaptació per fer-se escàpol, una llebre arranca a córrer, etc. 

 El poder viure en un estadi vital sense amenaces, amb un horitzó de confiança, és un dels trets més punyents de l’assumpció d’un nivell de civilització... 

 La mort, l’última frontera, si tens la sort d’arribar a vell es fa menys amenaçadora fins a esser alliberadora d’una vida postrada i insofrible. Avui, encara avui, a banda de la contingència insalvable de la mort, l’amenaça més perillosa per a l’ésser humà son els altres éssers humans. El nivell d’amenaça a suportar marca la diferència i el grau d’evolució d’una societat determinada. 

 Catalunya és avui una societat fragmentada, quelcom que en temps del Generalísimo Franco, aparentment, no passava. Avui quan els apòstols de la igualtat s’esgarrinxen les vestidures per que som una societat fragmentada no fan altre cosa que una lloança mig velada d’aquell igualitarisme, fal·laç, franquista. 

 A aquests apòstols els anava bé “capitalistes opressors versus obrers oprimits”, aquesta fragmentació els esperona la seva consciència, compromís i creativitat, però quan l’opressor son els espanyols i els oprimits som els catalans doncs ja no els va bé.  

 A Catalunya hi ha gent indiferent, que son d’una gran utilitat, alhora de falcar el règim, actuant políticament i moral com a mers consumidors de lo políticament correcte, que és la manera de “no buscar-se problemes”... Aquest “no buscar-se problemes”, naturalment, no inclou votar, que és una de les coses més políticament correcte i que alhora està protegida per una privacitat blindada.

 El votar no fa por, per que és secret, tot i així s’ha vist com votar independència no té cap valor, si no és merament testimonial. La participació política dels catalans ha quedat manllevada, en poc més que res...

 A Catalunya hi ha gent, castellana i catalana, que defensa que “España no se vota”. Aquesta gent, colons i col·laboracionistes, defensen la restricció de la participació política dels catalans. Aquests tenen totes les eines d’un estat a l’abast, eines repressives que fan por... quan més arbitràriament les branden més por fan, de fet son especialistes en el xantatge i l’amenaça, professionals de la calumnia i la mentida. Aquests fan por, per que semblen immunes al dolor que provoquen, fins hi tot el inferir-nos aquest dolor els plau... “a por ellos”, “con una mano la ley y jueces y con la otra la espada”... 

 A Catalunya hi ha gent, catalana i estrangera, que defensen els drets nacionals i col·lectius del poble català. 

 Aquesta gent som l’objectiu de la por, mitjançant la què s’exerceix la coerció...per que la pretensió del poder espanyol és doblegar la voluntat dels qui defensem la llibertat de Catalunya. Per que el litigi és, en aquest estadi, moral, i volen fer-nos acceptar que no hi tenim dret, a l’autodeterminació, això és, de facto, que no tenim dret a la unilateralitat...”mentre no renuncieu a la unilateralitat tenim dret a reprimir-vos sense aturador”. Això és que us podem jutjar per terrorisme, us podem encarcerar preventivament sense donar explicacions, de manera aleatòria i arbitraria, etc...

 La coerció de la por exercida intencionalment és una afer absolutament immoral... per això els col·laboracionistes son tant mal vistos, per immorals, per que es situen en la barbàrie, l’autèntica barbàrie de la negació cínica dels “altres”...

 El supremacisme és això, quan s’ha de defensar en el fang.

 Per això els col·laboracionistes no diuen la veritat, per que quedarien compromesos.

 Per als polítics catalans el compromís comença per dir la veritat.

 Salut i Llibertat

 Agosaradament Vallfosca

L'Estaca

                                                        

                                                   L’Estaca 

             Aquesta és la meva tesi, no volen guanyar, els fa basarda guanyar.

 L’Estaca, una cançó que tots coneixem, nostrada, fins i tot coneguda internacionalment

com a una tonada de lluita popular en contra la dominació de la gent a mans d’oligarquies que deshumanitzen les societats.

  Certament l’estat espanyol és una estaca a Catalunya amb la que ens té sota control colonial, alliberar-nos és tombar l’estaca, tombar l’estaca és alliberar-nos. 

 La gran paradoxa és que els partits anomenats independentistes canten l’estaca, incentiven al poble a tombar-la, i, alhora, ells col·laboren a mantenir-la dempeus...

 Una explicació que branden per tal de sostenir-se en aquesta tessitura és que “no som prous”. Aleshores ens llencen la pastanaga de les eleccions, “vinga nois, hem de guanyar, sinó no serem comptats”. El xantatge està servit...

 Jo no sé vostès, però un servidor té la ferma intuïció de que en una escomesa en referèndum normalitzat els que votaríem SÍ a la independència seríem majoria clara i consolidada.

 Hi ha estadístiques que així ho diuen. Tanmateix el què sabem és que vàrem assolir una fita de prop del 49%, en condicions dures d’amenaces i repressió espanyolista, i que en les últimes eleccions al Congreso nyordo varen assolir, els partidets dits independentistes, el 42% dels vots emesos a Catalunya...

 Cantar l’Estaca mentre exhibeixen “Spain Sit & Talk” és la nova manera de xutar la pilota endavant... no tenen cap pla, cap estratègia, cap projecte, res... resistir en els llimbs amb l’esforç del ramat. 

 No els agraden les barricades ni els contenidors cremant, això els podria comprometre,  i potser, fins i tot els podria dur a la victòria...oju!, alerta!...no som prous!...

 Els botiflers nostrats i significats al·leguen que emprendre accions de protesta abrandada amb un 42% de suport “és mal”, així, d’aquesta manera tanquen el cercle i donen cobertura als col·laboracionistes del “govern efectiu”, “govern efectiu” que s’esmerça força en atonyinar-nos per tal de des-incentivar el vot indy, no fos cas que guanyessin...els fa basarda guanyar.

Aquesta és la meva tesi, no volen guanyar, els fa basarda guanyar.

 Una qüestió retòrica. Que succeiria si els partits indys al Parlament proposessin un front comú dient que amb un 50% més 1 declaren la independència i tothom a defensar l’estat catalá als carrers fins a neutralitzar l’estat nyordo a casa nostre?, que succeiria?...

 Per què no ho fan?... doncs perquè no volen guanyar, així de fàcil... no estan preparats per a fer la independència, han fet el que han pogut...potser... però ara els tocaria donar pas, estan esgotats del tot, més que amortitzats, son EL PROBLEMA.

 Això essent indulgent, sense retreure’ls-hi el fet que ens han enganyat i traït ja massa vegades...

 A aquesta última n’han tret el 42%... espero que això baixi i baixi per què sorgeixin altres actors més compromesos amb l’alliberament nacional i el poble català.

Agosaradament Vallfosca.

Del Dret i del Revés

                                          
 Del Dret i del Revés 

                                  

       

  És conegut, potser de manera insuficient, que Les Constitucions de Catalunya tenen el seu origen en els Usatges i Costums, en el dret consuetudinari originari del món de pagès dels nostres ancestres.

 L’Esperit del Dret Públic Català  (F. Maspons i Anglasell 1872-1966) és una obra què, a partir dels reculls de les diferents sessions de Corts al llarg dels segles, què més d’una vintena d’autors ens han deixat i comentat, tracta d’extreure’n “l’esperit”, d’aclarir-nos quines son les prioritats i causes motores que han confegit Les Constitucions de Catalunya al llarg i ample dels segles.

 La causa principal és preservar la llibertat dels catalans. Per a Eiximenis, la benestança o el repòs i justícia ha de venir de què «ningú no soferís molèstia per altre, ans cascú visqués segur e tingué en pau si mateix e les seves coses».

 Recorda molt aquell axioma que nodreix el liberalisme britànic que diu, si fa o no fa: “la meva llar és el meu castell, és una humil cabana, quan bufa el vent es cola dins, quan plou l’aigua hi entra, però el rei no hi pot entrar”.

 També la referència explícita a “les seves coses” fa pensar que la llibertat de l’home és considerada, també, amb la llibertat d’administrar un patrimoni, en sentit ampli (material, immaterial), al marge de qualsevol “ens superior” ja sigui rei o estat.

     La immunitatis plebis és l’expressió de l’esperit de llibertat indestriable del règim català i fonamental en totes les seves manifestacions.   Antoni de Vilaplana (Barcelona 1687) encapçala el seu estudi sobre algunes constitucions, fent notar que «de iure naturali omnis persona et omnis res erat libera»:per Dret natural tota persona i tota cosa son lliures; i que, si tenen restringida la seva llibertat, és perquè «quis dominio alieno, contra naturam subiicitur»: després foren estatuïdes lleis contra la naturalesa de les coses. (un domini aliè contra natura subjuga).

 De la llibertat, Solsona  (Lió 1556) diu que «res no hi ha de major noblesa, ni que sigui tan grat i estimable, i que més mereixi ésser constantment salvaguardat»...«que és prerrogativa de l’esperit; que no és respectada si, en part, és negada; i que és contra la seva naturalesa tot allò que aplana la voluntat, fent-la més temorenca»

  La paraula «llibertats» és la que resumeix i comprèn alhora el conjunt de les lleis, les normes de relació i les aspiracions ciutadanes.

Certament, el Dret català ha estat sempre i de bon antuvi inspirat, inferit i transitat per a un marc major, globalitzador, en dèiem “dret natural”.

   En el règim català, els límits de la llibertat no els fixa l’autoritat, ni per tant les lleis, que son obra seva, perquè la norma suprema del règim no és un poder moderador encarnat en cap home, sinó un dret que està per damunt les seves facultats, o sigui el Dret natural. Allò que determina fins on pot arribar la llibertat, i en què pot ésser cohibida, són els drets inherents a la humana naturalesa, els quals avui s’anomenen drets de ciutadania.

 “El Dret Natural”, avui, ha estat discutit i arraconat, tanmateix, els “Drets Humans” han estat erigits com a una resposta clara a una necessitat in-negligible de la Jurisprudència.

 Aquesta necessitat s’esdevé pel fet que cap ordenament jurídic pot encabir tota la realitat, inclús si acceptéssim que l’inclou, en el moment immediatament posterior a l’acceptació la dinàmica de l’antropologia social ja hauria generat noves realitats, circumstàncies i contingències.

 La Jurisprudència, per tal de ser justa i no esdevenir una presó, necessita un marc globalitzador que permeti d’encabir-hi la inabastable realitat... i, és per això mateix, que ho digui o no ho digui “La Constitución Española”, Catalunya i el poble català, en tant que nació i estat històric, té dret a la seva continuïtat històrica com a tal, a present i a futur, si els catalans així ho volem.

 Aquí, en aquest fet, rau el moll de l’os del litigi entre Catalunya i Espanya. I per això mateix fan tants d’esforços, els espanyols i els poders conxarxats, per a estigmatitzar el nacionalisme, i per aquesta mateixa raó, tants mandarins partitocràtics catalans fan mans i mànigues per tal de vorejar la qüestió nacional i parlen d’afers merament compositius com si foren substantius, fins al ridícul, de tal manera que en el món es fa molt difícil entendre com els catalans volen l’emancipació política d’Espanya si son espanyols.

 Als espanyols el què els hi hem de dir és que la seva pretensió de que tot allò que no té representació en la seva constitució no existeix és mentida, fals, o, com diuen ara, fake. Si volem ésser reconeguts en el món no podem negligir el litigi substancial, no podem dimitir de nosaltres mateixos, per que així perdem tota dignitat i el món no ens entén.

 Amb tot, no veig polítics catalans capacitats per a emprendre aquesta tasca, més aviat els veig que la defugen, i és difícil d’entendre que un poble com el català, amb un passat reeixit com a estat i com a nació en el món, no faci valer i no posi en valor aquests fets alhora de dirigir-se al món, i només parli de lo dolent que és l’amo, i de lo injust que és, de coses compositives com ara lo progres i moderns que som.

 La classe política catalana sorgida de “la transición” ha quedat presa d’un marc mental molt minoritzat, no és capaç de parlar d’allò que transcendeix les contingències temporals, d’allò universal que aglutina les dones i els homes en un mateix llenguatge, en sentit ampli, i que et projecte a futur com a una voluntat superadora.

 Deia en una xerrada que duia per títol ”Els catalans volem continuar essent catalans.”

“L’ésser, o, la migració identitària de l’ens, i, l’indefugible compromís de l’existència”.

  De com el llenguatge és una construcció col·lectiva, i, de com el llenguatge, en sentit ampli, dirigeix l’ens en el món.

  Com, aquesta realitat s’expandeix o es contrau, en funció de la validesa i solvència per a explicar el món intersubjectivament als parlants...

 “Ser català” ha estat útil, també, per a moltíssima gent vinguda d’altres paisatges lingüístics justament per que ha estat solvent alhora de procurar una comprensió del món intersubjectiva”.

 Quan el món entengui clarament que els catalans no tenim existència, en tant que catalans, en la Jurisprudència espanyola, haurem fet un pas de gegant. Mentre, serem assimilats ...

 Salut i Llibertat

 Agosaradament Vallfosca.

    (creat el 21 de febrer de 2019)

Benvinguts a Cròniques Crítiques

PREFACI.

El fet que siguem persones “corrents”, no vol dir de cap manera que no puguem reflexionar. En el món, avui, tenim al nostre abast una quantitat enorme d’informació, i també de desinformació.

 Gent significada i “mandarins” dels mitjans de comunicació, “creadors d’opinió” al servei de la “enginyeria d’una consciència social” s’encarreguen “altruistament” de seleccionar i processar aquesta informació, o desinformació, per tal de instruir-nos, adreçar-nos i estalviar-nos un temps perdut en uns intents fallits que només ens durien a conclusions equivocades.

  Tot i que no podem fer altre cosa que agrair tanta estimació i bondat, el que intentarem aquí, es reflexionar, recurrent a les fonts que ens semblin oportunes, al voltant de la contingència, l’accident, la historia, allò  que te a veure amb el govern dels processos humans amb relació  als estris, béns i recursos materials, culturals i psicològics.