L’autoprofecia catalana
La profecia sembla ser motoritzada pel “destí”, per la força ineludible d’una tragèdia de la què no te’n pots deslligar, però quan la profecia és d’un mateix, es diria que és confegida per la força d’un vincle sorgit d’un sacrifici ofert en l’altar del dia a dia...
Si això fos així, d’aquesta manera, examinant que fem i que tornem a fer un dia i un altre, podríem veure quin destí ens forgem.
No faré, ara i aquí un repàs històric, mare de Déu!!..”doctores tiene la Iglesia”, així doncs, anant al gra, direm que Catalunya, el principat, aquestes quatre províncies espanyoles, en les darreres dècades ha perdut la majoria de qualitats que la vestien. Catalunya tenia un teixit social esforçat, amb esperit de superació, treballador, estalviador...amb sinergia cultural, amb capacitat de posar-se a pedalar en la mateixa direcció...
La majoria de nínxols humans pròspers son nacions-estats, o, estats nous amb un gran sentit nacional, sentit nacional que conreen permanentment com una autoexigència, com puguin ser Austràlia, o, Canadà, per a posar-ne dos què de grans que son no els caldria mirar tant prim qui hi entre. Si filtren tant, és justament per raó de la seva condició nacional, per això filtren, per que no volen malmetre el seu caràcter nacional, i no el volen malmetre per que son conscients que és aquest caràcter nacional el què els motoritza, els dona estabilitat i els fa avançar cap a un futur digne i desitjable.
Catalunya, avui, no té cap poder, cap poder propi, en tot cas administra uns poders subsidiaris d’Espanya. Amb tot, té un cert marge, escarransit, per tal d’administrar uns pressupostos que l’amo té a bé de deixar en les mans dels encarregats de la colònia...i la partitocràcia de la colònia que en fa d’aquests diners?, doncs molt senzill, desballestar La Nació en ares de construir de bell nou un nòdul que motoritzi unes sinergies culturals suficients per a posar a pedalar la societat en una mateixa direcció... però això no passarà.
Com he dit altres vegades, aquest neo-creacionisme platònic fracassarà, només cal veure i fixar-se en els primers símptomes ja emergents. Bé, no és que fracassi, és que aquesta enginyeria social “integradora” serà el què ens durà a la ruïna...
Un 20% de gent nouvinguda, que son, majoritàriament, mà d’obra no qualificada, és un embat insalvable, impossible de metabolitzar per a qualsevol societat, en cara que fos rica i plena, molt menys digerible per a una colònia empobrida i esquilada. Màxim en aquest moment històric de minorització del factor mà d’obra en la productivitat.
Continuarà havent-hi empreses internacionalitzades, que seran les que tinguin opcions a futur, tanmateix, però, la productivitat del país baixarà, les classes mitjanes baixes desapareixeran... no hi haurà “igualtat d’oportunitats”, per que les oportunitats quedaran cada vegada més restringides pel nepotisme de la classe política que ja ha esdevingut una classe social particular, amb uns interessos particulars, que organitza el mercat intern, cada vegada més, en funció dels seus interessos ... empreses ad hoc, confegides, administrades i/o subvencionades per la classe política, conegudes també com a menjadores, tot farcit d’innumerables assessors i saltimbanquis. Bàsicament, aquest model el podem descriure com a “repúlica bananera”.
Una “cultura captiva” al servei de la reeducació social com a crossa de la nova Santa Inquisición.
Un nòdul nacional capaç de motoritzar la societat significaria unes classes intermèdies empoderades capaces de disciplinar la classe política, però avui, a Catalunya, les restes d’aquestes classes voten partits que els van en contra, no és ja que no els representin.... Aquest, és un espectacle dantesc, tràgic, la síntesi de l’autoprfecia catalana d’auto-destrucció...
Els catalans voten majoritàriament els partits que els desballesten el seu ésser..., tot i que encara representen una majoria...
Els catalans, per tal de salvar-se, han d’abandonar aquesta autoprofecia de alienació i auto-destrucció, fugir com d’una plaga de formigues de les jaculatòries que els llancen aquesta classe política d’aprofitats, desarrelats, venuts mafiosos i mediocres, tipus, “Soooou mooolt boooona geeent”, “construir un país per a tothom”, “valors republicans” etc...
Com comentava a “la virtut salvatge” “...avui postula que només tenim legitimitat per a ésser lliures en el cas d’acomplir-se un seguit de condicions i exigències morals.”…
Emperò, per a des-fer-se d’una autoprofecia tant i tant dolosa i punyent, gravada a foc, cal erigir-ne un altre de més poderosa…
Sí, hem d’anar a furgar a les escombraries, per que hem llençat com a brossa allò que teníem, i sempre havíem tingut, de més preuat... “...tornarà a ser rica i plena”.
Els catalans no som ni nazis ni d’extrema dreta, som gent normal, assenyada, que volem i necessitem recuperar el govern dels nostres afers i de la nostre pàtria..., i, només mos queda un camí, empoderar-nos per a revertir aquesta tragèdia d’alienació i autodestrucció que protagonitzem dia a dia.
Per això, avui més que mai, Pàtria o mort.
