La virtut salvatge.
Soc afortunat, “t’ha tocat la loteria” em deia l’admirable Tat, amb noranta-set anys a les espatlles i una vida curulla de tresors viscuts, fill i amo d’una terra exigent i generosa s’admirà, en certa manera, de la vida que sovintejo per aquelles contrades, jo, per part meva, només vaig poder assentir i admirar-me, alhora, per aquella veritat incontestable.
Doncs m’he passat més de tres mesos, com sovint em dic a mi mateix, fent d’indio, a muntanya, llevant l’herba del tros, aquest any més abundosa que mai abans, una selva, per mor del confinament quan em vaig poder escapar la natura n’havia avançat força... també he caminat per la muntanya, cap el Cogulló i més enllà, els Altars, i he sovintejat l’estany, per travessar-lo a diari quasi bé...
L’única necessitat era baixar a La Pobla un cop per setmana, amb mascareta i pas tranquil... per la resta calça curta i xancletes, i calçat de treballar, al tros, o de caminar a muntanya.
Una vida feréstega, salvatge... des d’aquesta situació més que mirar-te el món el copses, més que observar la gent la flaires... quant de patiment, Déu meu senyor.
Tothom vol arreglar-se el jaç per a tenir alguns moments de relaxació, per a deixar-se anar, som un xic com els gossos, només que ens creiem molt importants, ens tenen ben atrapats, més ara que ens han situat en un pujador... Quan el terreny és planer, o fa baixada, pots deixar de pedalar, però quan fa pujada has de pedalar i pedalar, només per a mantenir-te en equilibri!.
La pandèmia ens ha situat en un pujador, llarg, que s’anirà fent costerut, i ningú que es creu important vol deixar de pedalar, fins al punt, per exemple, que a TV3 es patrocinen, a si mateixos, amb un anunci capciós i groller, “endavant”... convidant el ramat a seguir-los per tal de mantenir-se en equilibri, res de calma, introspecció, examen de consciència, auditar els lideratges o retre comptes... “tothom a pedalar”, però és fàcil copsar com aquesta maniobra respon a uns interessos espuris, per que el què t’estan fent és induir-te, espitjar-te, abusar-te, per tal que pedalegis en el grup de suport “dels lideratges”, que son, en aquest cas, els únics “patrocinats” per aquest màquina de sadollar i narcotitzar el ramat, per tal de convertir-lo en animals de granja.
La mateixa màquina infecte ja et fa tota la introspecció que poguessis necessitar, et neteja la consciència, et pentina per a quan t’hagi de cantar les absoltes, tu a pedalar, “sooou mooolt booona geeent”.
Faria molt de riure, amés d’ésser animals de granja han d’estar sempre pedalant per a mantenir en equilibri els líders que els han encadenat , mentit, venut, traït, estafat... per a llogar-hi cadires, faria molt de riure si no et compadissis del país, dels teus fills...
Una vida trista, per que la percepció directe, la virtut salvatge, ha estat capada, tota percepció ha estat condicionada per a unes càrregues emocionals tòxiques..., només cal entendre el què han fet creure al ramat, que els catalans tenim dret a ésser lliures només si el què es pot predicar de nosaltres passa el sedàs...
La Catalunya eterna, que bé hagués pogut estar la pàtria d’un Zokrates, avui postula que només tenim legitimitat per a ésser lliures en el cas d’acomplir-se un seguit de condicions i exigències morals. La nova Catalunya platònica és, tant sols, una camàndula engendrada d’una doctrina aliena. Si et mires al mirall i no et reconeixes, per tal d’arribar a ésser alguna cosa t’has de caracteritzar d’alguna manera, els dogmes i les doctrines son això, disfresses per representar alguna cosa en el món.
Catalans, ningú us ha d’explicar ni demanar explicacions de qui sou...
Visca Zokrates i visca Catalunya.
