De la transformació social a Catalunya.
Per raons de dinàmica històrica els diferents nínxols humans es veuen abocats a resoldre problemes sòcio-econòmics organitzatius, i culturals de tot ordre, sobrevinguts.
Sovint aquestes conjuntures amenaçadores no son arribades sense més, ex-màquina, més aviat son contingències resultants d’accions pretèrites acumulades, amb més o menys esforç, conscient o inconscient...
Els diferents nínxols sòcio-culturals i nacionals, tenen habilitades diferents respostes als problemes globalitzats... en funció dels estris que han acaparat en el decurs de la seva pròpia història.
A la llum de la història pròpia de Catalunya es fa difícil d’entendre com els catalans no han estat capaços de copsar l’enormitat del cabal acumulat que rau en el seu propi sistema d’ordenament jurídic, “Les Constitucions de Catalunya”.
Si revisem alguns episodis històrics des d’aquest plantejament, podrem, potser, copsar el nus de la distòpia de desnacionalització que patim els catalans.
La màquina de vapor i la eclosió de la industrialització, van significar, a bona part de l’Europa occidental i USA, també a Catalunya, una acceleració en l’ordenament social ja existent, de tensió entre les classes “acomodades” i les “populars”. Gent abandonant l’àmbit agrari per acudir a les ciutats, a les fàbriques... la tensió creixent entre “classes socials” es va “solucionar” a Catalunya adoptant i emprant una doctrina aliena a les profundes arrels del nostre heretatge cultural.
La “dialèctica materialista” s’havia imposat arreu, per que la conquesta i dominació del paradigma ari-platònic havia triomfat a bastament, bastint el vell règim “aristocràtic”, substituint el vell-bell model de furs dels pobles riberencs de pagès, gairebé a tot arreu, però no completament a Catalunya, que va poder conservar, en bona part, l’heretatge, potser més preuat, en les seves “Constitucions de Catalunya”, hereves dels usos i costums que havien configurat de bon antuvi el dret consuetudinari dels pobles riberencs de pagès, antecessors del poble català en el seu conjunt.
En aquest escrit, curt, Del Dret i del Revés, podreu copsar l’essència, la pedra angular, que transita i vertebra totes Les Constitucions de Catalunya.
Parlem de la llibertat dels catalans, de tots en el seu conjunt, i de cada un d’ells i “les seves coses”...
“La llibertat dels catalans” havia estat capaç de posar fre a l’abús què els senyors feudals i castes nobiliàries, aritzades, exercien damunt el poble pla, de pagès, descendents directes d’aquells pobles ibers dels nostres avantpassats.
Les Constitucions de Pau i Treva, van ser el motor què va indexar aquesta llibertat dels catalans en tot l’ordenament jurídic de Les Constitucions de Catalunya futures, donant pas a les primeres Corts.
“les assemblees de pau i treva de 1027 i 1041 se celebraren als prats de Toluges, i no pas a la catedral d'Elna; els eclesiàstics, doncs, acudiren al terreny dels pagesos, i no pas a l'inrevés”.
La lluita de classes.
Els catalans però, de manera un tant incomprensible, van abandonar aquesta pragmàtica consuetudinària, foral, que posava com a valor, en el centre, “la llibertat dels catalans”, per entomar un dogma platònic propi del paradigma ari.
La llibertat ja no era important, lo important era vèncer, arrabassar els bens de producció, fer-se a mans els estris de control social...seguint el model jeràrquic del paradigma ari... donant per bo l’existència d’un ens superior regulador de la llibertat, un estat capaç de modular, fins a rebregar, la llibertat dels catalans.
D’ençà, penso, que hem anat de mal en pitjor... els intents de revertir això i recuperar el nostre model consuetudinari que fa a “la llibertat dels catalans i les seves coses” han estat sempre parasitats i fagocitats pels poders interessats en preservar el model ari-jeràrquic, utilitzant, això sí, la candidesa del poble català, un poble català ja alienat i criat en la ignorància del seu propi sistema límbic d’emocions profundes, i món simbòlic.
Avui, parlar d’igualtat significa ser igualment servil d’un ens superior, un ens superior que atorga “derechos i libertades”, i que, indubtablement, té interessos particulars. Un estat configurat per a una estructura humana feudal, piramidal, on es premien les lleialtats incondicionals. Aquest ha estat sempre el model jeràrquic ari, que, potser, amb Plató i la seva República va encetar una mena de patriotisme constitucional, un patriotisme constitucional que ha estat de bon antuvi erigit per les nacions àries per justificar la conquesta, subjugació, dominació, etc, dels pobles ibers riberencs ...
Un exemple palmari el tenim en allò que hom coneix, “La Pax Romana” i “La Lex”...
En l’actualitat, dins d’aquesta estructura piramidal els partits polítics ocupen un estadi important per que fan de mur de contenció dels anhels de la gent. No cal dir que aquesta ocupació està prou ben recompensada... Aquesta “democràcia constitucional” consisteix, bàsicament, a difondre un poder justet, de manera que es reparteixi sempre sense que ningú acabi de tenir prou poder com per fer res...
Sens dubte, la desnacionalització de Catalunya, a mans, o, amb la participació activa dels catalans, és una de les transformacions més espatarrants de la Història recent del segle XX...
