1ª-actualització Zokrates-Plató
La democràcia i la dialèctica del llenguatge.
La tintura platònica.
Regirant arxius perduts en carpetes oblidades he trobat aquesta cosa que vaig apuntar el 26 d'agost de 2014...
Ja eren ganes d'escriure...
Aquests dies estem assistint a allò de “que segueixi l’espectacle!”, ja fa temps que anem així dia sí dia també, sobre tot a partir de l’aflorament de la crisi i del moviment per a la emancipació política de Catalunya.
Pel que fa a la crisi, en un principi s’ha vinculat als efectes més punyents i per això s’adjectiva de “econòmica”, tanmateix “les causes” encara no estan clares, hi ha diversitat d’anàlisis. Amb tot, els que més predicació han tingut i més èxit han obtingut son els que fan l’anàlisi de la dialèctica “democràcia-mercats”.
Aquests, de manera sinòptica, fan la interpretació de que “els mercats” capturen la democràcia en benefici propi. Sempre em demano com aquests “mercats” no son capaços de capturar i minoritzar el benestar d’altres nínxols culturals (?), és una qüestió cabdal, que hauríem d’intentar respondre de manera prioritària per què ens ampliaria el coneixement d’allò que anomenem “realitat”, però el cert és que no trobo cap fòrum en que es discuteixi de “la crisi” on s’encari aquesta qüestió. Intel·lectuals?...., quins?... on son?...
Al regne d’Espanya paguem l’electricitat al voltant d’un 25% més cara que a Alemanya, aquí tenim més sol i paguem l’energia més cara, i tenim els sous més baixos, som molt menys productius. “Som menys productius” és una conseqüència directe d’un primer cop d’ull, per què no sembla plausible que “els mercats” siguin diferents aquí i allà.
Una cosa és clara, que els alemanys fan quelcom diferent del que fan els espanyols, i aquesta qüestió és automàticament negligida, a l’hora de fer anàlisi, per a les ments pensants que nodreixen els nostres intel·lectes.
En fer aquesta consideració ens adonem que els “pressupostos” que actuen com a teló de fons no concorden entre aquesta gent que remet l’anàlisi a la dialèctica democràcia-mercats i un servidor de vostès, i la comunicació col·lapse ...
Un nínxol democràtic és un escenari on es discuteixen diferents opcions en base a diferents pressupostos, aquests diferents pressupostos es debaten dialècticament referint-se els uns als altres, mútuament, però..., quan aquests pressupostos son tan distants, tan inconnexes, i tan contraposats com, posem per cas i per a entendre’ns, el fet que el llenguatge i discurs espanyol es vertebra en la premissa de que és l’ordre jurídic el que atorga i valida els drets de ciutadania, en contraposició del fet que el llenguatge i discurs dels catalans és vertebra sota l’idea de que és la gent, els ciutadans, que per delegació basteixen i donen poders a les institucions públiques, a l’Estat, per tal que aquest actuï en benefici del conjunt..., quan aquests “pressupostos”, deia, son tan distants, inconnexes i contraposats, la comunicació col·lapse...
Per cert, i dit sigui de passada, és trist veure com un matrimoni aguanta la relació quan els seus projectes vitals son absolutament divergents, incompatibles, i la no acceptació només els pot aportar patiment i desgracia...
Ara que hem fet una ullada al fet, i ens adonem de que per què una comunitat no col·lapsi necessita que la dialèctica interna del llenguatge no es desenrotlli a partir de “pressupostos” inconnexes i divergents, podem, potser, valorar millor l’entesa dels partits catalans que estan en favor del “dret a decidir” com a un valor molt positiu i un actiu a futur en tant que som una comunitat que compartim quelcom importantíssim.
Aquesta entesa ratifica el que molts ja sabíem, Catalunya som una nació, forjada i covada al foc lent d’una llarga història pròpia, entesa com a una resposta al món, una Nació natural, deixi’m-ho dir així. Però aquesta entesa partidària per al referèndum d’autodeterminació va més enllà, per què no només sorgeix d’uns “pressupostos”compartits, si no que els posa en valor de futur. Dit d’un altre manera, no només ens reconeixem com a un fet nacional, sinó que posem en valor aquest fet articulant la nació com a una eina estructural de futur per als catalans.
Deixeu-me fer un intent d’articular el fet nacional seguint el model d’Habermas per a les comunitats de llenguatge.
“La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.
Nosaltres, els catalans, tenim uns interessos que no podem compartir amb els espanyols, mentre aquests segueixin sotmesos o aixoplugats al seu paradigma secular, en tant que aquests interessos nostrats transiten per pressupostos divergents dels seus, els paisatges no coincideixen i la comunicació col·lapse, “Tu Xita, jo Tarzan” ...
Bé, arribats en aquest punt seria bo, boníssim, entendre quin caràcter tenen aquests pressupostos, aquestes premisses, com estan articulades, sobre tot, des d’on..., l’emplaçament vital fa al caràcter, per què aquests individus aplegats en un espai compartit amb pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, el compartim justament per què l’anomenem i el construïm des de una mateixa valoració de la vida i unes mateixes càrregues simbòliques ...
“Elements de lo que anomenem “llenguatge” o “ment” penetren tant profundament en lo que anomenem “realitat” que l’autèntic projecte de representar-nos a nosaltres mateixos com a “cartògrafs” d’alguna cosa “independent del llenguatge” està des de el principi fatalment condemnat al fracàs”. Hilary Putnam.
Aquesta, però, és una feina que no farem ara i aquí, només la senyalarem, la indexarem... per a futures aventures. Tanmateix per a introduir-ho un xic, podríem veure com davant de conjuntures semblants els diferents pobles han articulat diferents respostes, copsant així, que la qüestió és d’arrel històrica lligada als paradigmes civilitzadors preexistents.
A tall d’exemple, davant la contingència històrica que menava als éssers humans a sotmetre’s al dictat d’unes oligarquies que havien rebut “la veritat” per revelació directe del “poder suprem”, alguns pobles es van revelar i van posar en valor el “lliure albir” com a quelcom innegligible..., emancipat-se, així, del poder absolut que els menava. Els catalans hem practicat secularment una mena de befa irreverent com a mesura preventiva davant aquests poders absoluts...
La veritat és que per tal d’avançar en aquesta anàlisi ens caldria endinsar-nos en matèries molt poc estudiades pels academicistes d’arreu, que ens duria a copsar la dialèctica històrica dels “paradigmes civilitzadors” i el seu episodi potser més transcendent, “la dialèctica Zokràtes-Plató”, inserit en la guerra del Peloponesi on es va acabar de decidir la supremacia del món ari damunt l’iber (corinti-joni).
Aquest episodi va ésser transcendent per què va significar una transmutació que va anar penetrant en la formulació dels pressupostos identitaris i culturals dels pobles ibers, dominats per al nou model ari-platònic, fins a la extirpació de la memòria i l’asfixia, substituint-los la memòria fins al punt de confegir una historiografia fal·laç i perversa que a calat com a aigua de maig.
Agosaradament, Vallfosca.
