Una estratègia del control de masses.
El Meteorit
El meteorit, en termes de de fisiologia social, vindria a ser un element, l’element, que és capaç d’acaparar l’atenció per damunt del soroll, per fort i extens que aquest sigui, és a dir, és l’element que polaritza el discurs i el relat de l’àmbit social.
El meteorit és una tria pertinent i adequada per a mostrar les propietats que ha de tenir la contingència major que plani per damunt del soroll, un altre element categòric del control social de masses.
Aquestes propietats son, fonamentalment, dues.
1 – Que sigui, o es percebi, com a una contingència major, és a dir, quelcom ineludible, i, quelcom que tindrà una afectació dura, i de gran abast, tant, que si no s’hi posa molta cura podria ser irreversible. Alarma.
2 – Que sigui un fenomen emergent apòcrif, que cap dels actors socials el reconegui com a conseqüència de la seva autoria. Que sigui un fenomen sobrevingut, ex-màquina, per que sí...obra de l’atzar, o de dinàmiques tel·lúriques impossibles de preveure.
Podem dir que, per a controlar socialment a la massa, procuren un sorollpermanent, amb tendència a créixer, uns fenòmens emergents apòcrifs, o no, que estableixin un estat d’alarma, quan més procliu a la permanència, millor.
El soroll
El soroll és, potser, l’element que passa més desapercebut. Hi estem molt acostumats, de petits ja comencen les batusses.
És curiós que parlem de “rentat de cervell” per referir-nos a una persona incapaç de veure “la realitat”... com si tenir-lo, el cervell, ple d’ítems innecessaris i superflus, irrellevants i fins i tot contradictoris, ens apropessin, per se, a una percepció clara d’allò que anomenem realitat. Sovint és el soroll el què impedeix tenir imatges i idees clares respecte del món i la realitat que ens envolta.
Les necessitats afectives, la feina, la família, el sexe, la imatge de si, la disponibilitat de medis, les responsabilitats, etc etc...Les creences, les ideologies... els pressupostos, els mandats morals de l’entorn, la cultura, els costums...etc etc...
La societat de consum et llença llaminadures contínuament, coses bones, que pots obtenir... que t’aporten confort o prestigi, o, sensacions ...”El desig”
Així de ben petitó s’instal·len els okupes de la ment, els okupes de la ment s’apoderen de l’àmbit mental, manen , governen, el jo psicològic vol , i si no pot, vol i dol...
El Poder és la capacitat positiva de fer que les coses passin, succeeixin, o,contràriament, de fer que les coses quer podrien passar no passin. Així és que al Poder li interessa molt generar soroll, que voregi el caos, quan més soroll millor. Quan més soroll, més difícil una percepció clara, nítida, de la realitat. Amb una mirada tèrbola no es pot generar res que sigui clar, cap resposta positiva, només pots afegir soroll al soroll.
Arriba el moment en que El Poder ha d’anar generant alarmes per tal de rescatar la gent del caos que ell mateix ha propiciat. Els pastorets recondueixen el ramat.
Quan arriben “eleccions democràtiques” el nivell d’alarmes augmenta ostensiblement, la pobresa, la indigència, el nivell d’atur, l’atenció sanitària, l’encariment del cost de la vida, la “educació”, emergeixen com a fenòmens apòcrifs, sobrevinguts, atzarosos, fenòmens que demanen l’atenció urgent de tota la societat, “son una prioritat”, diuen. Alarma.
Fa dècades que se n’ocupen, però els fenòmens emergents no tenen res a veure amb les seves accions, amb les seves decisions.
S’han d’aprovar “pressupostos expansius” per pal·liar els dèficits socials que ells mateixos han generat. Més diners, que son deute, per que no son una inversió com els agradaria fer-nos creure. Més menjadores públiques, més dèficit, més deute. Més Control. Més dependència, menys independència. No sé si em segueixen...
Res de tot això i res del què passa en el món és atzarós, casualitat.
Si vols governar una massa ingent de persones, genera’ls soroll i més soroll, contradicció, caos, “una societat/realitat, complexa”, que ho assumeixin com a quelcom natural, sobrevingut, i els tindràs llestos per a implementar-los una idea/imatge força, ad hoc, que canalitzi una resposta, en l’acció, arrenglerada i adequada als teus propòsits i conveniència.
Imatge Força
La imatge força, és aquella que és capaç de mobilitzar el ramat, ai...perdó, la societat, a futur, donant-li direcció, traient-la del laberint del soroll, oferint-li un horitzó profètic de salvació.
El caràcter profètic de la imatge força és adequat per a segellar, tancar, el futur. Una profecia és quelcom que es complirà sí o sí, està escrit.
El Poder establert, òbviament, s’escarrassa per a imposar les seves imatges força, esmerça esforços i recursos en erigir les profecies què l’afavoreixen, profecies que han de lluitar amb altres profecies preexistents o emergents. Una guerra dialèctica, en tota regla.
Catalunya serà de nou lliure, o no?. Catalunya ha estat mai un estat, o no?... La independència de Catalunya és una pulsió nostàlgica, o no?, Catalunya tornarà a ser rica i plena, o no?, etc etc etc..
Els catalans tenen la força i la determinació per tal de recuperar la seva Llibertat, o no?...
Observant tot això, podem copsar com és possible guanyar o perdre una guerra sense un sol tret...
Finalment, per a un camí determinat en la força, guanyador, caldrà que els catalans deixin el soroll de banda, o el que és el mateix, deixin de córrer com gallines sense cap...
Política
Aquí el nervi de la guerra.
Hi ha una “política espanyola”, i, una “política catalana”?, que les diferencia?.
És important, molt important dilucidar aquesta qüestió, per que sense entendre això no es pot entendre res, i si no s’entén res només es fa soroll.
Un pensador apuntava com és d’inútil, per exemple, la pretensió de deixar de ser platònic, quan la imatge de deixar de ser platònic és una pulsió platònica més.
Així succeeix que els partits polítics “catalans”, a excepció de Directe 68, pretenen fer “política catalana” en els òrgans de representació política espanyols, Congreso de los Diputados, Parlament Autonòmic de Catalunya, bàsicament. Uns orgues de representació política subjectes al ordenament jurídic-polític espanyol, què no reconeix el poble català com a subjecte de dret. Afer, aquest, que han deixat clar una vegada i un altre, fins a l’extenuació.
És per aquesta raó que els partits polítics “catalans” fan política REGIONAL catalana, com ho pugui fer Extremadura o Castilla La Mancha.
Amb un afegit extremadament greu, que és apuntalar la profecia espanyola, Catalunya és una regió espanyola. Pur col·laboracionisme.
Responent, ara sí, a la pregunta de més amunt.
-“Política espanyola” és la que desenvolupen els subjectes reconeguts pel marc juridicopolític espanyol en els organismes adients habilitats per la Constitución Española a tal efecte.
-“Política catalana”... ... ...
En qualsevol cas, la política catalana, arribi a ser el què sigui, només es podrà desenvolupar en un marc de reconeixement del poble català com a subjecte de dret en tant que subjecte nacional.
És per aquesta raó, tant i tant fonamental i peremptòria, que avui, a mes de febrer del 2023, l’única manera de fer “política catalana” sigui articular un nòdul de representació política dels catalans, sense distincions ideològiques ni cap altre, que aspiri a ser l’embrió de l’assemblea dels catalans, El Parlament dels Catalans, fora dels orgues de representació dels espanyols, també a Catalunya.
Proposo una Conferència Política Catalana, preparatòria, en les sessions que siguin necessàries.
Visca Catalunya de Nou Lliure!!!!
