diumenge, 6 de juny del 2021

De veritat?, no fotis.

                De veritat?, no fotis.



  Vagi per davant que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. 

 Hi ha afers que no sabrem mai si s’han esdevingut, en aquests casos no sabrem mai, tampoc, si la realitat supera la ficció. En el cas d’aquest relat, de ben segur, en el cas hipotètic que s’hagués produït, podríem assegurar, sense córrer massa riscos, que la realitat supera, amb escreix, la ficció, donat que la meva imaginació té els límits peremptoris de qui no ha sadollat, ni de bon tros, les pulsions mundanes que fan que la gent recorri el món alegrement abans de tornar al Born.

 

 Era una matinada freda, de finals d’hivern. La presó es desvetllava a trenc d’alba, un albada gens brillant, coberta de núvols baixos que ajudava a cuinar aquell ambient rúfol i rutinari... la banda sonora era la de cada matí, a primera hora, estossegades, aixetes obrin-se i tancant-se, donant pas a un seguit de brunzits de diversa intensitat i gruix, com una orquestra de corda afinant, abans de començar el concert, les portes del vàters...pamm, pum pum...les passes dels reclusos, i alguns intercanvis de paraules i sons guturals diversos.

 

 - Jordi?..., Jordi?, heu vist el Jordi?. Un funcionari es passejava per la galeria buscant  en Jordi..

 - Me parece que està en el baño, li contesta un pres...

 Després d’un curt periple el funcionari troba a en Jordi i li diu: hola, bon dia, t’estava buscant, quan t’hagis vestit ves a la sala de visites de la entrada del mòdul, que tens visita...val?...

-Visita?, però si avui no és dia de visites, i a aquestes hores?...

- M’han dit que hi anessis abans d’esmorzar, val?...

- Bé d’acord, ara hi vaig de seguida...li contesta en Jordi.

 

 Un cop arribat a la sala, petita, d’aquelles que surten a les series de policies on s’interroga la gent, amb alguna càmera d’enregistrament i un vidre opac ad hoc... en Jordi s’hi troba un home de mitjana edat, alt, prim, esvelt...cabells foscos, ulls foscos, nas llarg, amb la barra de baix ben dibuixada i retallada i amb un mig somriure que li treia ferro a la situació, sobrevinguda, inesperada...

 

- Hola Chordi, Buenos dias..., por favor, siéntese...

 

Ch- Hola Buenos dias, y usted es?...

 

R- Llámeme Ramón..., ¿que?, ¿como està?, se encuentra bién?, supongo...

 

Ch-Una pregunta retórica, supongo, peró dígame, ¿a que debo esta visita?

 

R- Bién, queremos hablar con usted, de manera informal, claro està...

 

Ch- Usted dirà

 

R- Ya hace unes semanas que estan ustedes en està situación, y es manifiesto que, algunos mas que otros, lejos de hacer mutis por el forro siguen en el escenario gesticulando y postulando políticas a seguir... son héroes, créame, la gente independentista en Cataluña les sigue...

 

Ch- Estamos en democrácia...

 

R- Claro...claro, por eso estamos aquí.

     En Octubre se vieron superados por la ola que ustedes mismos estaban surfeando... que desastre, eh?, però reaccionaron bién, aunque no podian cambiar los hechos supieron hacer una finta y llevarse a la ciutadania independentista a una via muerta..., lo de los lazos amarillos en defensa suya fué...., lo del “tsunami”... ... en fin que se tomaron el trabajo en serio y han conseguido mucho... Estamos contentos con ustedes...

 

Ch- Somos demócratas, estamos en política para ayudar a la gente...

 

R- Claro...claro, le repito que lo han hecho muy bién, si estoy aquí es para asegurarme de que todo transcurra por las vias democráticas y constitucionales, de las que nunca debieron apartarse... 

 Su situación se irá arreglando siempre que sigan el camino correcto, deben abandonar de manera explícita la via unilateral y mantenerse en eso que ustedes llaman “lucha democràtica”...

 

Ch- Le repito que somos demócratas... para que nada se salga de madre deberian ustedes darnos algo, algo con lo que aparecer veraces delante de los nuestros...

 

R- Vamos... usted es una persona inteligente... No se preocupe, les lanzaremos un hueso con el que los suyos salivarán por décadas, no será la autodeterminación, claro, pero quién podrá decir que “el diálogo” no es una victòria... Nosotros reconoceremos algunos agravios ... y ustedes mantendran el rebaño en via muerta...como hasta ahora...

 

 Bién, no quiero que se pierda el café del desayuno... – li deia en Ramón mentre s’enfundava l’abrig- volveremos a vernos...

 

Y recuerde, -senyalan-lo amb l’índex de la mà- los suyos respiran porqué nosotros se lo permitimos... 

 

 

No sé vostès, però jo crec que aquest és un àmbit de relació que existeix... segurament molt abans de l’1 d’octubre ja existia... 

 

 Mentre us parlin de democràcia, justícia, república, drets socials i altres meravelles, us tindran en via morta... indefinidament, i mentre, col·laboren i fan la feina bruta, destruir Catalunya, la seva gent i el seu caràcter. Per això cobren.