Quan La veritat és una mentida - 1.

   Quan La Veritat és una mentida - 1.

 

 L’altre dia vaig veure, com aquell que no vol la cosa, una notícia a tv3. Uns científics, entomòlegs, tenien filiats tot un seguit de mosquits, de tipus diferents,

Cada tipus tenia unes característiques i unes capacitats per transmetre diferents afeccions als éssers humans. Recomanaven a la gent que, quan podessin, en fessin fotos d’a prop, i filiessin la data i el lloc.

 Una veritat. Els mosquits, o potser les mosquites, piquen els humans i els poden transferir alguna afecció... “son perillosos però els tenim controlats”...

 Tanmateix potser aquesta veritat és enganyosa i aquests entomòlegs son despistats i no ens fan avinent tota la informació pertinent relacionada...

 

Resulta que els mosquits han esdevingut un camp d’experimentació genètica. En Bill Gates en va alliberar uns quants milions, d’aquests espècimens, modificats genèticament, d’un laboratori a sud-americà.

No tenir en comte aquesta contingència, amagar-la, és utilitzar una veritat per tal de “donar a menjar” una mentida. 

 La Mentida, en aquest cas, és “la ciència ens empara”, ha esdevingut una nova religió...”podem controlar les amenaces de l’àmbit natural”. La mentida és fer creure que l’àmbit en el què vivim és un àmbit “natural”, la veritat és que vivim en un àmbit on hi ha gent que remena cables impunement, sense control, la veritat, en aquest cas, és que “els científics” es fan els despistats i es dediquen a tocar el violí... i menteixen.

 

 Presentar un fenomen com La Veritat, posant el focus de manera reduïda per tal que no es pugui evidenciar tot el camp, tot el context, l’àmbit sencer, fent passar allò que s’enfoca com el tot, és un engany, una manera de centrar l’atenció en allò que interessa, i impedir les interrelacions que no interessen. 

 

 Això és la pedra angular de La Propaganda, que és al què es dediquen els “mitjans de comunicació”, nit i dia non stop...construint el marc mental en què viu el ramat. Aquell que el qüestiona, el marc mental, és apartat, vilipendiat i perseguit, senyalat i empestat socialment. Apartat de qualsevol mitjà de comunicació comprat i/o subvencionat...

 

 El debat és mentida, la participació política és mentida, la democràcia és mentida, l’informació és mentida... la il·lustració un miratge.

 

 Aquest és el món que ens han construït.

 Això mateix succeeix en tots els àmbits de la vida social en el què estem immersos. Quan l’àmbit, en qüestió, més d’interès del Poder és, més fortament està el camp controlat. 

 L’economia, la política, la farma-salut, la cultura, el lleure, la religió...

 

 Aquesta manipulació no seria possible sens la col·laboració, sovint entusiasta, d’un exèrcit de mercenaris... un exèrcit de farsants.

 

 “El maligne et fa passar gana, t’acostuma a passar gana, tu creus que és una cosa sobrevinguda, la vida és així.

 Aleshores se’t presenta amb un plat de llenties.

 Aleshores el tens dins a casa.

 Aleshores governa casa teva.

 Aleshores el convidat es fa el senyor.”

 

Així funciona la manipulació dels manipuladors.

Aquest és el món, la realitat, que ens HAN construït, Màtrix en diuen alguns...

 

El Mal governa, la mentida s’ensenyoreix i la llibertat humana remet, es fica cap endins i s’exerceix íntimament.

És per això, que la revolució que ens arriba té a veure amb elevar la mirada i denunciar el reduccionisme que ens imposa Màtrix, i denunciar els còmplices contumaços. És alliberador... és realització, és la tasca que tenim davant nostre.

 

A fe de Déu que no renunciarem a La Vida.

Una estratègia de control de masses

 

 

 Una estratègia del control de masses.

 

El Meteorit

El meteorit, en termes de de fisiologia social, vindria a ser un element, l’element, que és capaç d’acaparar l’atenció per damunt del soroll, per fort i extens que aquest sigui, és a dir, és l’element que polaritza el discurs i el relat de l’àmbit social.

 

El meteorit és una tria pertinent i adequada per a mostrar les propietats que ha de tenir la contingència major que plani per damunt del soroll, un altre element categòric del control social de masses.

 

 Aquestes propietats son, fonamentalment, dues.

1 – Que sigui, o es percebi, com a una contingència major, és a dir, quelcom ineludible, i, quelcom que tindrà una afectació dura, i de gran abast, tant, que si no s’hi posa molta cura podria ser irreversible. Alarma.

2 – Que sigui un fenomen emergent apòcrif, que cap dels actors socials el reconegui com a conseqüència de la seva autoria. Que sigui un fenomen sobrevingut, ex-màquina, per que sí...obra de l’atzar, o de dinàmiques tel·lúriques impossibles de preveure.

 

Podem dir que, per a controlar socialment a la massa, procuren un sorollpermanent, amb tendència a créixer, uns fenòmens emergents apòcrifs, o no, que estableixin un estat d’alarma, quan més procliu a la permanència, millor.

 

 El soroll

 El soroll és, potser, l’element que passa més desapercebut. Hi estem molt acostumats, de petits ja comencen les batusses. 

 És curiós que parlem de “rentat de cervell” per referir-nos a una persona incapaç de veure “la realitat”... com si tenir-lo, el cervell, ple d’ítems innecessaris i superflus, irrellevants i fins i tot contradictoris, ens apropessin, per se, a una percepció clara d’allò que anomenem realitat. Sovint és el soroll el què impedeix tenir imatges i idees clares respecte del món i la realitat que ens envolta. 

 Les necessitats afectives, la feina, la família, el sexe, la imatge de si, la disponibilitat de medis, les responsabilitats, etc etc...Les creences, les ideologies... els pressupostos, els mandats morals de l’entorn, la cultura, els costums...etc etc...

 

La societat de consum et llença llaminadures contínuament, coses bones, que pots obtenir... que t’aporten confort o prestigi, o, sensacions ...”El desig” 

 Així de ben petitó s’instal·len els okupes de la ment, els okupes de la ment s’apoderen de l’àmbit mental, manen , governen, el jo psicològic vol , i si no pot, vol i dol... 

 

 El Poder és la capacitat positiva de fer que les coses passin, succeeixin, o,contràriament, de fer que les coses quer podrien passar no passin. Així és que al Poder li interessa molt generar soroll, que voregi el caos, quan més soroll millor. Quan més soroll, més difícil una percepció clara, nítida, de la realitat. Amb una mirada tèrbola no es pot generar res que sigui clar, cap resposta positiva, només pots afegir soroll al soroll.

 

 Arriba el moment en que El Poder ha d’anar generant alarmes per tal de rescatar la gent del caos que ell mateix ha propiciat. Els pastorets recondueixen el ramat.

 

 Quan arriben “eleccions democràtiques” el nivell d’alarmes augmenta ostensiblement, la pobresa, la indigència, el nivell d’atur, l’atenció sanitària, l’encariment del  cost de la vida, la “educació”,  emergeixen com a fenòmens apòcrifs, sobrevinguts, atzarosos, fenòmens que demanen l’atenció urgent de tota la societat, “son una prioritat”, diuen. Alarma. 

 Fa dècades que se n’ocupen, però els fenòmens emergents no tenen res a veure amb les seves accions, amb les seves decisions. 

 S’han d’aprovar “pressupostos expansius” per pal·liar els dèficits socials que ells mateixos han generat. Més diners, que son deute, per que no son una inversió com els agradaria fer-nos creure. Més menjadores públiques, més dèficit, més deute. Més Control. Més dependència, menys independència. No sé si em segueixen...

 

 Res de tot això i res del què passa en el món és atzarós, casualitat.

 

 Si vols governar una massa ingent de persones, genera’ls soroll i més soroll, contradicció, caos, “una societat/realitat, complexa”, que ho assumeixin com a quelcom natural, sobrevingut, i els tindràs llestos per a implementar-los una idea/imatge força, ad hoc, que canalitzi una resposta, en l’acció, arrenglerada i adequada als teus propòsits i conveniència. 

 

 Imatge Força

La imatge força, és aquella que és capaç de mobilitzar el ramat, ai...perdó, la societat, a futur, donant-li direcció, traient-la del laberint del soroll, oferint-li un horitzó profètic de salvació.

 El caràcter profètic de la imatge força és adequat per a segellar, tancar, el futur. Una profecia és quelcom que es complirà sí o sí, està escrit.

 El Poder establert, òbviament, s’escarrassa per a imposar les seves imatges força, esmerça esforços i recursos en erigir les profecies què l’afavoreixen, profecies que han de lluitar amb altres profecies preexistents o emergents. Una guerra dialèctica, en tota regla.

 

 Catalunya serà de nou lliure, o no?. Catalunya ha estat mai un estat, o no?... La independència de Catalunya és una pulsió nostàlgica, o no?, Catalunya tornarà a ser rica i plena, o no?, etc etc etc..

 Els catalans tenen la força i la determinació per tal de recuperar la seva Llibertat, o no?...

 

 Observant tot això, podem copsar com és possible guanyar o perdre una guerra sense un sol tret...

 Finalment, per a un camí determinat en la força, guanyador, caldrà que els catalans deixin el soroll de banda, o el que és el mateix, deixin de córrer com gallines sense cap...

 

 Política 

 Aquí el nervi de la guerra.

 Hi ha una “política espanyola”, i, una “política catalana”?, que les diferencia?.

 

 És important, molt important dilucidar aquesta qüestió, per que sense entendre això no es pot entendre res, i si no s’entén res només es fa soroll.

 

 Un pensador apuntava com és d’inútil, per exemple, la pretensió de deixar de ser platònic, quan la imatge de deixar de ser platònic és una pulsió platònica més.

 Així succeeix que els partits polítics “catalans”, a excepció de Directe 68, pretenen fer “política catalana” en els òrgans de representació política espanyols, Congreso de los Diputados, Parlament Autonòmic de Catalunya, bàsicament. Uns orgues de representació política subjectes al ordenament jurídic-polític espanyol, què no reconeix el poble català com a subjecte de dret. Afer, aquest, que han deixat clar una vegada i un altre, fins a l’extenuació.

 

 És per aquesta raó que els partits polítics “catalans” fan política REGIONAL catalana, com ho pugui fer Extremadura o Castilla La Mancha.

 Amb un afegit extremadament greu, que és apuntalar la profecia espanyola, Catalunya és una regió espanyola. Pur col·laboracionisme.

 

 Responent, ara sí, a la pregunta de més amunt.

 

 -“Política espanyola” és la que desenvolupen els subjectes reconeguts pel marc juridicopolític espanyol en els organismes adients habilitats per la Constitución Española a tal efecte.

 

 -“Política catalana”... ... ...

En qualsevol cas, la política catalana, arribi a ser el què sigui, només es podrà desenvolupar en un marc de reconeixement del poble català com a subjecte de dret en tant que subjecte nacional.

 

És per aquesta raó, tant i tant fonamental i peremptòria, que avui, a mes de febrer del 2023, l’única manera de fer “política catalana” sigui articular un nòdul de representació política dels catalans, sense distincions ideològiques ni cap altre, que aspiri a ser l’embrió de l’assemblea dels catalans, El Parlament dels Catalans, fora dels orgues de representació dels espanyols, també a Catalunya.

 

 Proposo una Conferència Política Catalana, preparatòria, en les sessions que siguin necessàries.

 

 Visca Catalunya de Nou Lliure!!!!

CATALUNYA Les falses lliçons

                              

                        CATALUNYA   

                     Les falses lliçons

 

    D’entre la munió de cínics nostrats hi ha, també, “els optimistes” que prediquen la mirada endavant en contra “la nostàlgia melangiosa”... Aquests, diuen que tot va ser un exercici, un aprenentatge, i que per tant no cal exigir responsabilitats... 

 Això és una presa de pèl... Ara ens venen a dir que ens vàrem jugar la cara, firmant actes de les messes, per exemple, per la puta cara, per que ells estaven fent un aprenentatge de les lliçons que es destil·laven de tot lo relacionat amb el referèndum... un referèndum fake doncs, per que lo important eren les lliçons que ens serien útils en enfrontaments ulteriors.

 Per tant, ben clarament, ens van mentir, ens van utilitzar i ens van TRAÏR.

 

 Tot això és gravíssim... i no es pot deixar caure així, tan alegrement ...com si res, quan els partits polítics ens han utilitzat, segons ells, per extreure’n quatre lliçons, deixant-nos als peus dels cavalls.

 Retre comptes és una obligació moral, i també política...

 

 Amb tot, podem veure com el seu posicionament és exactament el mateix, i queda clar que l’única lliçó que n’han tret de tot plegat és que “el poble català” ha de quedar subjecte a “La Democracia Española” encara que no hi tingui representació polític-jurídica nacional.

 

La lliçó, l’única amb criteri de realitat, que s’extreu de l’1-O, és el que sempre hem sabut, que els catalans, en tant que catalans, no tenim representació jurídic-política en l’ordenament jurídic-polític espanyol...

 Ens vàrem expressar “democràticament” i ens van pegar...no sé si quedà prou clar l’afer.

 Els politicastres catalufus varen córrer a dir que tot havia estat un torça-braç, i es varen rendir incondicionalment, tot fent d’espanyols, discutint de dret espanyol amb els jutges espanyols, en espanyol...Si això no contradiu el què s’espera d’uns líders que pretenen comandar l’alliberament nacional de Catalunya jo ja no sé...

 

 Tenint en compte el criteri de realitat que es desprèn de La Lliçó de l’1 d’octubre, si som un país ocupat per la força, amb violència, el mantenir càrrecs electes pels catalans dins dels organismes i institucions espanyoles polítiques-jurídiques, com son El Congreso, El Parlament Autonòmic, La Generalitat...és la manera més efectiva d’atorgar veracitat al relat espanyol pel qual l’estat espanyol és una democràcia plena, on els catalans, en tant que catalans, tenim plena representació democràtica...

 Entenguis bé, això és el que els catalans, amb el seu vot, fan.

 

 Els catalans menteixen més no parlen. O bé, els catalans i Catalunya son una nació ocupada i sotmesa per la força on els catalans no tenen representació jurídic-política plena, o bé, Espanya és una democràcia plena on els catalans hi tenen representació jurídic-política plena en tant que catalans. Però totes dues coses a l’hora no poden ser.

 

Atenent a aquest plantejament, que jo diria que és l’únic que pot sostenir-se sense enganyar a la gent, de manera coherent, Catalunya, els catalans, hauria de fer un tomb en el seu plantejament, un canvi radical.

 Tots els catalans que lluiten per a fer-se veure i ocupar uns escons en aquestes institucions espanyoles son traïdors, o, si es vol, practiquen la traïció, així com els que els voten, a no ser que un cop ocupat El Parlament Autonòmic el robin als espanyols convertint-lo en El Parlament de Catalunya, l’assemblea dels representants legítims dels catalans.

 

 Les institucions espanyoles a Catalunya, Parlament i Generalitat principalment, amés de diputacions provincials, han de ser rebutjades per les organitzacions polítiques catalanes.

 Els partits catalans haurien d’inscriure-s’hi però mai, mai, posar-hi el peu. L’oposició política catalana a l’ocupació espanyola ha de quedar fora de les institucions espanyoles, que son les que ens neguen la representació jurídic-política en tant que catalans. Altrament el que es fa és validar el règim espanyol com a una “democràcia plena”...

 Que és, m’imagino, el què el món veu astorat.

 

 D’aquest plantejament, inusitat fins ara, se’n desprèn tota una nova realitat política i social al país, i es pot entreveure com en aquesta nova manera d’estar políticament els partits del règim espanyol del 78 no hi tenen cap lloc, res a dir, a no ser que s’arrenglerin amb les forces ocupants.

 

 Salut i Llibertat.

Dealers de La Profecia, i ionquis.

 

 

 

                 Dealers de La Profecia, i ionquis.

           

 

 Un oasi temporal.

 

 A occident, desprès de la segona “gran guerra”,  ens havíem acostumat a una placidesa procurada per a un creixement sense final, on les generacions, vivien, una darrera l’altre, en un marc de certeses creixent.

 Això, potser, ha fet que oblidéssim els ressorts que han menat “la història” per segles...d’ençà que el món es va dividir en dos grans paradigmes civilitzadors, pobles riberencs, de pagès, i, aris, nòmades dedicats principalment a la ramaderia extensiva, Kaïm i Abel.

 

 Des de la invasió dels vedes a la vall de l’Indo, subjugant i esclavitzant els pobles de pagès, fins a dia d’avui, tots els poders sobrevinguts per la guerra han procurat controlar el futur adobant les emocions i pensaments de la gent amb un relat ad hoc, per tal que la gent pugui acceptar els fets com quelcom ineludible, com el compliment d’una profecia insalvable. 

 Si amés, el relat és percebut com un avenç de progrés, millor que millor.

 “La Pax Romana”, “La Lex” (romana)

 El relat sempre va amanit amb un discurs de millores civilitzadores.

 

  El Poder* ha sabut sempre que per controlar la gent, les masses, només necessites que desitgin allò que tu controles i menes al teu arbitri i conveniència.

 Per això mateix quan manquen recursos de suport, El Poder acut a La Por,  per assegurar-se que la gent desitja seguretat, seguretat què els garanteix a canvi d’obediència i submissió. Òbviament, l’obediència i submissió sempre van embolcallades d’emocions en positiu, dissenyades per fer-te pagat de tu mateix, “quina bona persona que soc”.

 

La travessia del desert.

 

  Avui seguim desitjant benestar i progrés material, al Poder ja li va bé aquesta pastanaga, però ja es veu que “no podrà ser”. El Poder s’està esforçant molt per a desactivar aquesta profecia, que va ser d’utilitat en el passat.

 Avui estan postulant un altre profecia. “Canvi climàtic” en vena, i, “Emergència sanitària”, també en vena. 

 Òbviament, els és del tot necessari que la gent accepti “una gran, gran, crisi sense precedents” com si fos conseqüència d’una contingència atzarosa, com si fos per causa d’un meteorit, per exemple, que res té a veure amb la presa de les seves decisions i encara menys amb els seus plans de futur... 

 Mestres de l’engany, la impostura i el cinisme.

 

 Si sou observadors podeu copsar com sempre, sempre, reguen abans de fer ploure, per assegurar-se que la profecia qualli, per assegurar-se de l’eficiència de la profecia feta realitat, per ells, ells fan que es complexi. Que si els virus antidiluvians alliberats pel desglaç...etc.

 

 A dia d’avui qui no vegi la manipulació, tant pel què fa al Canvi Climàtic, com pel què fa a L’Emergència Sanitaria, és, senzillament, que no ho vol veure. Que no vol bescanviar el seu confort -social, i emocional- per una vida digne.

 

 Tot això serà adobat per una crisi econòmica galopant, escassetat, de tot...

 

 Tot això serà retransmès “en directe”, dia a dia, minut a minut, sense aturador, per tal que el ramat quedi absolutament incapacitat per posar en dubte, o qüestionar-se, una realitat fàctica imposada pel Poder... En cas que algú dubti i qüestioni, serà automàticament estigmatitzat i vilipendiat. Així és com els mèdia eduquen la gent.

 Son els mateixos mitjans que filtren i amaguen fets rellevants susceptibles, també, d’ésser novel·lats, dia a dia.

 

 Per posar-ne només un exemple, diari ABC, mitjans del mes de gener, “Liberan a 65 niños de los horrores de la mayor red pedòfila de Alemania”.

 Caram, quina noticiassa, per sucar-hi pa... al bell mig d’Europa, la terra promesa, il·lustrada, terra de les llibertats, d’informació inclosa. Seixanta-cinc infants  d’una tacada, caram quin tros de xarxa!!, necessiten gent compromesa i lleial, gàngsters professionals, i una logística espectacular....i, qui son els clients de la mercaderia?...

 Ja ho veieu, per fer-ne un culebrot i tenir l’audiència enganxada al televisor, per anys. Audiència assegurada, negoci segur.

 Doncs no, per alguna estranya raó silenci absolut...zzzzzzzzzzz

 

 Si encara no veieu com us manipulen és que el confort que us proporcionen el soma i el circ, ja us està bé. Zombies Live Matter. 

 

 El túnel.

 

Tota aquesta travessia, aquest transitar, es podria considerar que és “un preu a pagar per a un futur millor”. Aquesta no és res més que una profecia addicional, operativa, que a ben segur, arribat el moment, us voldran endossar des del Poder. Un altre dosi que els ionquis acceptareu complaents, per què us servirà per a justificar-ho tot. “Quina bona persona que soc”.

 Us han convertit en ionquis d’emocions condicionades que serveixen per a pal·liar la vostre manca absoluta de dignitat i autoestima.

 

 Una vegada heu acceptat menjar el què us posen al plat, submisament, sense qüestionar res, un cop heu fet de la vostre dignitat i humanitat un erm, un cop heu acceptat la desertització de la vostre ment, aleshores esteu en “el túnel”.

 

 En “el túnel” estant, només hi ha una possible sortida... què necessita tant d’amor com d’intel·ligència per ser acceptada. En “el túnel” estant, quan més dosis entomeu més us hi endinseu, quan més us hi endinseu més fàcil que quedeu captius, polaritzats.

 

 Per sortir del “túnel” primer cal acceptar que un mateix ha estat enganyat, mentre tocava el violí... ha d’acceptar que li han robat allò que té més valor. Si no considera que el viure amb veracitat és allò que té més valor, ja estarà entregat...captiu, polaritzat, engrossint l’exèrcit del mal. 

 Desprès de l’acceptació haurà de fer marxa enrere, només es pot sortir del túnel desfent el camí fet. 

 

 Deia que cal tenir amor i intel·ligència, per que en trobar-vos en aquesta situació esteu en la tessitura d’haver d’inclinar, encara, una vegada més, el vostre “auto-crèdit”, la vostre intuïció, en un sentit o en un altre. Si tornes endarrere aniràs a petar just al lloc del que volies fugir. Veuràs La Realitat, el mal, l’abús, la tirania, la mentida, el cinisme, la deshumanització, la misèria, cobdícia, rancúnia, la dominació, etc. 

 Si segueixes endavant, pel túnel, ara ja ho saps...segurament obtindràs algun guany material, i sobre tot confort social, potser és millor ser un captiu ben alimentat al cap davall...tot i que ara ja, ara sí, has copsat amb claredat que vas de pet a l’escorxador de “l’ànima humana”.

 

 Ho saps, ho has copsat, entre d’altres coses, per que t’ho han anunciat, això sí, com a una gran millora civilitzadora...

 

 “Nosaltres som, provablement, una de les últimes generacions d’homo sàpiens”, “El món es dividirà en super humans millorats, i una massa prescindible”

   Yuval Harari (ponent del Fòrum Econòmic Mundial)

 

  El Futur.

 A poc que esmoleu la mirada us adonareu que només hi ha una profecia de futur dempeus, que sigui dominant i hegemònica, vull dir.

 Certament, a poc que us hi fixeu, us adonareu que no us cal projectar un disseny del món a futur, per que ja us el donen fet, és un futur profètic. Així que el paper de l’Home en aquest món futur està ja determinat per aquells que tenen entre mans El Poder, la capacitat de decidir per tu i per mi, per tots.

 *Fer que les coses passin, o fer, contràriament, que les cosses, que podrien passar, no passin.

 

 Per a implementar el futur profètic, El Poder necessita els “dealers” per tal de “subministrar informació del projecte al públic”, necessita que “el públic” quedi condicionat, intel·lectualment i, sobre tot, emocionalment, per tal que percebin aquest futur anunciat com a desitjable i únic possible...

 Lo de “únic possible” és tragèdia, una percepció que actua com un encerclament mental, del què no es pot sortir. 

 “Desitjable” és el que genera addicció, crea ionquis. “estic essent protagonista”, “soc bona persona”, “soc acceptat socialment”, etc... entomes totes les dosis per que generen un “registre de si” plaent, com un narcòtic. El Poder se n’encarrega que obtinguis la teva recompensa.

 

 Queda pendent parlar del futur que ens tenen preparat... que és terrible.

 

 Amb els meus millors desitjos.

 

 Que El Cel ens miri amb bons ulls, i Els Vents ens siguin favorables.

 

Agosaradament, Vallfosca.

 

 

 

 

Estructura

                   

                                       Estructura

 

 Les anàlisis més simples solen esser les més bones, definitòries, sobre tot pels casos que aparentment puguin semblar més complexos.

 

 “La filosofia del llenguatge” ha estat, per a mi, una de les respostes més punyents i més clarificadores pel que fa a allò que anomenem “realitat”. Ens ha ensenyat com qualsevol realitat ha d’estar representada i estructurada per la ment de l’home, que és, en si mateixa, una eina estructural i estructuradora...

 

 “Elements d’allò que anomenem ‘llenguatge’ o ‘ment’ penetren tant profundament en el que anomenem ‘realitat’, que l’autèntic projecte de representar-nos a nosaltres mateixos com a ‘cartògrafs’ d’alguna cosa ‘independent del llenguatge’, està de bon antuvi fatalment condemnat al fracàs”

 (Hilary Putnam) 

 

 L’altre dia visionava un vídeo d’uns indis de Canadà... ballaven i cantaven al so d’uns tambors, balls i cants ancestrals. Un vídeo meravellós, absolutament.

 Aquell poble, malgrat totes les circumstàncies adverses, o, potser a causa d’aquestes, ha après que si volen perviure han de mantenir-se estructurats en una resposta positiva. Saben que de no mantenir-se estructurats, en els trets culturals, socials, espirituals, dels seus ancestres, se’ls reestructurarà en un nou model, i que això farà que deixin de ser allò que son, i que han estat sempre...

 

 Els catalans som autènticament gent ignorant, alienada, que ha abraçat estructures alienes com si fossin l’elixir de la vida eterna. 

 

 Els catalans, avui, viuen absolutament des-estructurats, absolutament. 

 En temps de Franco els catalans tenien referents estructurals positius. Associacions de muntanya, esports, teatre, cassals, centres parroquials, etc... tot un seguit de “llocs”, que configuraren el que jo anomeno “quarters d’hivern”.

 

 Digueu-me, on acut, avui, un català que vulgui formar part d’una resposta positiva en tant que català?...potser sí que queda quelcom dempeus, però la realitat és que la catalanor s’aplega avui a un seguit de centres de control social anticatalans, això sí, esperant sumar sense adonar-se’n que resten...

 ANC, Òmmium, i tots els partits, absolutament tots, tan hi fa si tenen representació parlamentaria com si no en tenen, tots absolutament son la des-estructuració dels catalans...

 Avui, l’única resposta que conec i reconec com a estructural és Directe68... per que és l’única que es predica a si mateixa com a tal.

 

 El català morirà per la pròpia estultícia dels catalans, incapaços d’estructurar-se com a catalans....pretendre La Salvació votant i adherint-se a estructures no-catalanes és l’estupidesa més gran que es pot cometre.

 I és que el senderi dels catalans ha estat absolutament des-estructurat, en tant que catalans..., només cal veure La Generalitat de Catalunya i El Parlament. 

 Elements valuosos per acabar amb Catalunya, l’actiu més preuat dels espanyols a Catalunya.

De la transformació social a Catalunya

           

     De la transformació social a Catalunya.

 

 Per raons de dinàmica històrica els diferents nínxols humans es veuen abocats a resoldre problemes sòcio-econòmics organitzatius, i culturals de tot ordre, sobrevinguts.

 Sovint aquestes conjuntures amenaçadores no son arribades sense més, ex-màquina, més aviat son contingències resultants d’accions pretèrites acumulades, amb més o menys esforç, conscient o inconscient... 

 Els diferents nínxols sòcio-culturals i nacionals, tenen habilitades diferents respostes als problemes globalitzats... en funció dels estris que han acaparat en el decurs de la seva pròpia història.

 

 A la llum de la història pròpia de Catalunya es fa difícil d’entendre com els catalans no han estat capaços de copsar l’enormitat del cabal acumulat que rau en el seu propi sistema d’ordenament jurídic, “Les Constitucions de Catalunya”.

 

Si revisem alguns episodis històrics des d’aquest plantejament, podrem, potser, copsar el nus de la distòpia de desnacionalització que patim els catalans.

 

La màquina de vapor i la eclosió de la industrialització, van significar, a bona part de l’Europa occidental i USA, també a Catalunya, una acceleració en l’ordenament social ja existent, de tensió entre les classes “acomodades” i les “populars”. Gent abandonant l’àmbit agrari per acudir a les ciutats, a les fàbriques... la tensió creixent entre “classes socials” es va “solucionar” a Catalunya adoptant i emprant una doctrina aliena a les profundes arrels del nostre heretatge cultural. 

 

 La “dialèctica materialista” s’havia imposat arreu, per que la conquesta i dominació del paradigma ari-platònic havia triomfat a bastament, bastint el vell règim “aristocràtic”, substituint el vell-bell model de furs dels pobles riberencs de pagès, gairebé a tot arreu, però no completament a Catalunya, que va poder conservar, en bona part, l’heretatge, potser més preuat, en les seves “Constitucions de Catalunya”, hereves dels usos i costums que havien configurat de bon antuvi el dret consuetudinari dels pobles riberencs de pagès, antecessors del poble català en el seu conjunt.

 

 

En aquest escrit, curt, Del Dret i del Revés, podreu copsar l’essència, la pedra angular, que transita i vertebra totes Les Constitucions de Catalunya.

 Parlem de la llibertat dels catalans, de tots en el seu conjunt, i de cada un d’ells i “les seves coses”...

  “La llibertat dels catalans” havia estat capaç de posar fre a l’abús què els senyors feudals i castes nobiliàries, aritzades, exercien damunt el poble pla, de pagès, descendents directes d’aquells pobles ibers dels nostres avantpassats.

 Les Constitucions de Pau i Treva, van ser el motor què va indexar aquesta llibertat dels catalans en tot l’ordenament jurídic de Les Constitucions de Catalunya futures, donant pas  a les primeres Corts.

 

 “les assemblees de pau i treva de 1027 i 1041 se celebraren als prats de Toluges, i no pas a la catedral d'Elna; els eclesiàstics, doncs, acudiren al terreny dels pagesos, i no pas a l'inrevés”.

 

 La lluita de classes.

 

Els catalans però, de manera un tant incomprensible, van abandonar aquesta pragmàtica consuetudinària, foral, que posava com a valor, en el centre, “la llibertat dels catalans”, per entomar un dogma platònic propi del paradigma ari.

 La llibertat ja no era important, lo important era vèncer, arrabassar els bens de producció, fer-se a mans els estris de control social...seguint el model jeràrquic del paradigma ari... donant per bo l’existència d’un ens superior regulador de la llibertat, un estat capaç de modular, fins a rebregar, la llibertat dels catalans. 

 

 D’ençà, penso, que hem anat de mal en pitjor... els intents de revertir això i recuperar el nostre model consuetudinari que fa a “la llibertat dels catalans i les seves coses” han estat sempre parasitats i fagocitats pels poders interessats en preservar el model ari-jeràrquic, utilitzant, això sí, la candidesa del poble català, un poble català ja alienat i criat en la ignorància del seu propi sistema límbic d’emocions profundes, i món simbòlic. 

 

 Avui, parlar d’igualtat significa ser igualment servil d’un ens superior, un ens superior que atorga “derechos i libertades”, i que, indubtablement, té interessos particulars. Un estat configurat per a una estructura humana feudal, piramidal, on es premien les lleialtats incondicionals. Aquest ha estat sempre el model jeràrquic ari, que, potser, amb Plató i la seva República va encetar una mena de patriotisme constitucional, un patriotisme constitucional que ha estat de bon antuvi erigit per les nacions àries per justificar la conquesta, subjugació, dominació, etc, dels pobles ibers riberencs ...

 

 Un exemple palmari el tenim en allò que hom coneix, “La Pax Romana” i “La Lex”... 

 En l’actualitat, dins d’aquesta estructura piramidal els partits polítics ocupen un estadi important per que fan de mur de contenció dels anhels de la gent. No cal dir que aquesta ocupació està prou ben recompensada... Aquesta “democràcia constitucional” consisteix, bàsicament, a difondre un poder justet, de manera que es reparteixi sempre sense que ningú acabi de tenir prou poder com per fer res...

 

 Sens dubte, la desnacionalització de Catalunya, a mans, o, amb la participació activa dels catalans, és una de les transformacions més espatarrants de la Història recent del segle XX...

1a actualització Zokrates-Plató

  1ª-actualització Zokrates-Plató

La democràcia i la dialèctica del llenguatge. 

La tintura platònica.

 Regirant arxius perduts en carpetes oblidades he trobat aquesta cosa que vaig apuntar el 26 d'agost de 2014...

 Ja eren ganes d'escriure...

 Aquests dies estem assistint a allò de “que segueixi l’espectacle!”, ja fa temps que anem així dia sí dia també, sobre tot a partir de l’aflorament de la crisi i del moviment per a la emancipació política de Catalunya. 

 

 Pel que fa a la crisi, en un principi s’ha vinculat als efectes més punyents i per això s’adjectiva de “econòmica”, tanmateix “les causes” encara no estan clares, hi ha diversitat d’anàlisis. Amb tot, els que més predicació han tingut i més èxit han obtingut son els que fan l’anàlisi de la dialèctica “democràcia-mercats”. 

 Aquests, de manera sinòptica, fan la interpretació de que “els mercats” capturen la democràcia en benefici propi. Sempre em demano com aquests “mercats” no son capaços de capturar i minoritzar el benestar d’altres nínxols culturals (?), és una qüestió cabdal, que hauríem d’intentar respondre de manera prioritària per què ens ampliaria el coneixement d’allò que anomenem “realitat”, però el cert és que no trobo cap fòrum en que es discuteixi de “la crisi” on s’encari aquesta qüestió. Intel·lectuals?...., quins?... on son?...

 

 Al regne d’Espanya paguem l’electricitat al voltant d’un 25% més cara que a Alemanya, aquí tenim més sol i paguem l’energia més cara, i tenim els sous més baixos, som molt menys productius. “Som menys productius” és una conseqüència directe d’un primer cop d’ull, per què no sembla plausible que “els mercats” siguin diferents aquí i allà.

 Una cosa és clara, que els alemanys fan quelcom diferent del que fan els espanyols, i aquesta qüestió és automàticament negligida, a l’hora de fer anàlisi, per a les ments pensants que nodreixen els nostres intel·lectes. 

 

 En fer aquesta consideració ens adonem que els “pressupostos” que actuen com a teló de fons no concorden entre aquesta gent que remet l’anàlisi a la dialèctica democràcia-mercats i un servidor de vostès, i la comunicació col·lapse ...

 

 Un nínxol democràtic és un escenari on es discuteixen diferents opcions en base a diferents pressupostos, aquests diferents pressupostos es debaten dialècticament referint-se els uns als altres, mútuament, però..., quan aquests pressupostos son tan distants, tan inconnexes, i tan contraposats com, posem per cas i per a entendre’ns, el fet que el llenguatge i discurs espanyol es vertebra en la premissa de que és l’ordre jurídic el que atorga i valida els drets de ciutadania, en contraposició del fet que el llenguatge i discurs dels catalans és vertebra sota l’idea de que és la gent, els ciutadans, que per delegació basteixen i donen poders a les institucions públiques, a l’Estat, per tal que aquest actuï en benefici del conjunt..., quan aquests “pressupostos”, deia, son tan distants, inconnexes i contraposats, la comunicació col·lapse...

 Per cert, i dit sigui de passada, és trist veure com un matrimoni aguanta la relació quan els seus projectes vitals son absolutament divergents, incompatibles, i la no acceptació només els pot aportar patiment i desgracia... 

 

 Ara que hem fet una ullada al fet, i ens adonem de que per què una comunitat no col·lapsi necessita que la dialèctica interna del llenguatge no es desenrotlli a partir de “pressupostos” inconnexes i divergents, podem, potser, valorar millor l’entesa dels partits catalans que estan en favor del “dret a decidir” com a un valor molt positiu i un actiu a futur en tant que som una comunitat que compartim quelcom importantíssim.

 

  Aquesta entesa ratifica el que molts ja sabíem, Catalunya som una nació, forjada i covada al foc lent d’una llarga història pròpia, entesa com a una resposta al món, una Nació natural, deixi’m-ho dir així. Però aquesta entesa partidària per al referèndum d’autodeterminació va més enllà, per què no només sorgeix d’uns “pressupostos”compartits, si no que els posa en valor de futur. Dit d’un altre manera, no només ens reconeixem com a un fet nacional, sinó que posem en valor aquest fet articulant la nació com a una eina estructural de futur per als catalans. 

 

 Deixeu-me fer un intent d’articular el fet nacional seguint el model d’Habermas per a les comunitats de llenguatge. 

 “La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

 

Nosaltres, els catalans, tenim uns interessos que no podem compartir amb els espanyols, mentre aquests segueixin sotmesos o aixoplugats al seu paradigma secular, en tant que aquests interessos nostrats transiten per pressupostos divergents dels seus, els paisatges no coincideixen i la comunicació col·lapse, “Tu Xita, jo Tarzan” ...

 

Bé, arribats en aquest punt seria bo, boníssim, entendre quin caràcter tenen aquests pressupostos, aquestes premisses, com estan articulades, sobre tot, des d’on..., l’emplaçament vital fa al caràcter, per què aquests individus aplegats en un espai compartit amb pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, el compartim justament per què l’anomenem i el construïm des de una mateixa valoració de la vida i unes mateixes càrregues simbòliques ...

 

 “Elements de lo que anomenem “llenguatge” o “ment” penetren tant profundament  en lo que anomenem “realitat” que l’autèntic projecte de representar-nos a nosaltres mateixos com a “cartògrafs” d’alguna cosa “independent del llenguatge” està des de el principi fatalment condemnat al fracàs”. Hilary Putnam. 

 

 

 Aquesta, però, és una feina que no farem ara i aquí, només la senyalarem, la indexarem... per a futures aventures. Tanmateix per a introduir-ho un xic, podríem veure com davant de conjuntures semblants els diferents pobles han articulat diferents respostes, copsant així, que la qüestió és d’arrel històrica lligada als paradigmes civilitzadors preexistents.

 

 A tall d’exemple, davant la contingència històrica que menava als éssers humans a sotmetre’s al dictat d’unes oligarquies que havien rebut “la veritat” per revelació directe del “poder suprem”, alguns pobles es van revelar i van posar en valor el “lliure albir” com a quelcom innegligible..., emancipat-se, així, del poder absolut que els menava. Els catalans hem practicat secularment una mena de befa irreverent com a mesura preventiva davant aquests poders absoluts...

 

 La veritat és que per tal d’avançar en aquesta anàlisi ens caldria endinsar-nos en matèries molt poc estudiades pels academicistes d’arreu, que ens duria a copsar la dialèctica històrica dels “paradigmes civilitzadors” i el seu episodi potser més transcendent, “la dialèctica Zokràtes-Plató”, inserit en la guerra del Peloponesi on es va acabar de decidir la supremacia del món ari damunt  l’iber (corinti-joni). 

 

Aquest episodi va ésser transcendent per què va significar una transmutació que va anar  penetrant en la formulació dels pressupostos identitaris i culturals dels pobles ibers, dominats per al nou model ari-platònic, fins a la extirpació de la memòria i l’asfixia, substituint-los la memòria fins al punt de confegir una historiografia fal·laç i perversa que a calat com a aigua de maig. 

 

 

 Agosaradament, Vallfosca.