Colonitzar el magí
Ara en diem “relat” d’allò que els ciutadans han d’assumir com escenari, com a marc de realitat, on s’hi desenvolupen les seves vides, aquest escenari és el referent, la contingència que condiciona l’acció dels actors, i per això es parla de “la lluita pel relat”, per que imposar el relat és vèncer i assolir el poder.
Sempre que es lluita per assolir poder, sigui molt o poc, hi ha una disputa dialèctica entre diferents relats, sobre tot per que el poder és més estable quan sedueix que quan terroritza, quan obté l’adhesió voluntària de la gent que quan l’ha d’extorquir.
Sempre he pensat que la major consecució del poder és implementar un relat, un marc referencial, en el caparró de la població a governar. En diem “marc mental”.
Per això els afers i les qüestions que els poders posen sobre la taula no son mai innocents. I per això mateix els anomenats “mitjans de comunicació” han esdevingut més importants que mai abans, i estan tan controlats pel poder.
Amb tot, per a mi el més interesant és descobrir quin és el mecanisme que fa que el ramat no pugui veure ni ensumar l’herbat que creix més enllà dels prats en els què el pastura el poder.
Sabem, per exemple, que quan un ratpenat mossega una altre bestia li inocula un sedant que fa que la víctima no reaccioni, no senti el dolor ni l’amenaça, però, què fa que el ramat humà no pugui adonar-se que el porten a l’escorxador?.
Sense dubtar-ho diria que té a veure amb imatges inserides en el sistema límbic que res tenen a veure amb la lògica del raonament.
Per primera vegada en la història tenim una crisi global que afecta directament, i alhora, a tota la població mundial, i, veiem com els mitjans de comunicació implementen, sense aturador, el nou escenari, tot fent-se ressò de les mesures pal·liatives que uns i altres despleguen per tal d’aturar l’amenaça. Treballen i se centren en “les conseqüències”, justament per tal d’implementar el nou escenari com una contingència insalvable, com a un fet natural atzarós, irreversible, i obvien “les causes” fent-se còmplices d’un silenci tronador niat en el cinisme i la mentida més abjecte que pot oferir-nos el poder.
Totes les veus que senyalen maniobres causals del desastre son automàticament negligides... potser sí que n’hi ha que en ballen més no en toquen, tanmateix algunes de les qüestions que ens plantegen son versemblants i dignes d’ésser examinades d’a prop....
- Els laboratoris es dediquen, entre altres coses, a optimitzar els actius potencials dels SARS.
(amb quina finalitat?, els protocols de control estan assegurats?, per qui?, etc)
- Quan el govern USA va emetre una moratòria per aquests “experiments” els propietaris se’n van endur l’experiment a Wuhan...
Com és possible que la humanitat s’ho empassi tot tan submisament i no es demanin responsabilitats?...
Doncs a tenor del silenci tronador dels mitjans, que viuen i treballen del sistema i pel sistema, podem inferir directament com a una de les causes el fet que el públic, en general, està desinformat, tot i que la propaganda del règim, més ja que del sistema, ens faci creure que estem d’allò més ben informats, i que aquesta dosi d’informació que rebem és relativa al dret a la informació que ens assisteix en tant que societat democràtica.
La gent s’acomoda al pinso que li donen, “és el què hi ha!!!”.
Emperò, quan has aconseguit domesticar el llop, per generacions, i convertir-lo en animal de granja, has de procura-li pinso per tal de sadollar-lo i conjurar el seu instint salvatge latent...tot i que cada vegada més, l’animal, més acomodat, tingui menys inclinació a tornar-se feréstec.
Així ens bombardegen permanentment amb propaganda, el sistema és expert en propaganda, i ens empassem totes les mentides guarnides de humanitat i progrés amb les què conreen el nostre magí... Haig de confessar-vos que en algun moment m’havia cregut tot això de La Il·lustració, del ésser humà com a subjecte moral, la democràcia, el respecte, i els drets dels homes...
El Magí dels catalans.
De bon antuvi, els pobles de pagès, hereus de la revolució agrícola què habitàvem aquest món occidental, vàrem ésser capaços, allà on la densitat poblacional era més atapeïda, de fer respectar, a les forces d’ocupació, àries, llatines i godes, sobretot, els nostres usos i costums. Aquest fet va procurar una de les flors més belles i més formosament conreades de La Història del home, Les Constitucions de Catalunya... tot i que el paradigma oligàrquic ari (sto-kràtic) es va imposar, les oligarquies van haver de pactar amb la força de la gent i el seu model de dret consuetudinari...
Amb la conquesta hispano-castellana de Catalunya el 1.714 això va canviar com un mitjó.
Malgrat els catalans vàrem conservar estructures relacionals, com el dret civil català, la dominació hispano-castellana i la imposició del seu paradigma es van anar endinsant i va anar adobant el magí dels catalans... per si això no fos prou, va començar un procés de substitució demogràfica, que a dia d’avui té el seu acompliment en l’arribada massiva de gent d’arreu del món, especialment arrenglerats en el paradigma hispà de parla castellana.
Els pobles colonitzats acaben essent minoritzats i alienats. Als nadius nord-americans se’ls va deixar en “reserves”,“podeu seguir essent el què sou...mentre no molesteu”. També se’ls va oferir, en alguns indrets, fer-se càrrec del joc, casinos... “feu els vostres negocis, esdeveniu màfia i degeneració, però no molesteu”...
Certament la dialèctica del relat de la dominació ve a dir que la societat nativa com a model soci-organitzatiu i econòmic no té vigència, i que per tant no ha de molestar el progrés en el món, ha de quedar en un racó a l’espera de morir per inanició.
Com s’accepta això?, com deu ser l’emoció profunda, ètnica, cultural, dels dissortats indis nord-americans?...
A Catalunya tenim colonització espanyola, però en un procés diferent. Aquí, com sempre abans havien fet tots els imperis, les oligarquies locals van rebre tracte de favor mentre no atemptessin contra el poder espanyol, mentre pasturessin el ramat en el relat oficial del poder...
Crec que hem de parlar d’obscurantisme, de la mena d’obscurantisme que fa viure la gent com a un fantasma en mig de fantasmes, en el ben entès que els fantasmes ho son, sobre tot, per que ningú sap ben bé qui son, ni ells mateixos provablement.
Tot i que això, de l’alienació identitària, va començar ben abans, tanmateix, com diu un amic, fins el 1.714 sortíem als mapes.
Bé, la cosa és el què hi tenim en el magí, allò que creiem sobre nosaltres mateixos. Algun il·luminat va dir allò de “ens hem mirat en el mirall i no ens hem agradat”, però l’afer no és si t’has agradat més, o, t’has agradat menys, la qüestió és si t’has reconegut o no t’has reconegut.
Fixeu-vos-hi, “els catalans, abans d’ésser, ens hem d’agradar”, per tal d’agradar-nos, primer em d’acomplir un seguit de condicions, sovint, amés, estrafolàries.
Si amés considerem que “és català tot el què viu i treballa a Catalunya”, resulta que ésser català és estar referit a un indret geogràfic, i res més.
Aquesta lluita en contra la identitat catalana, el relat què diu que els catalans podem ésser només en funció del que es prediqui de nosaltres, de bell nou, no només és castrador, sinó que amés mena tot el teu ésser en una lluita per arribar a ésser...entenguis bé, només pot aspirar a ésser aquell que no és res, o, que encara no és. Per tant, de fet, el relat que ha conreat les nostres ments és un relat que nega la catalanitat... i quan s’hi ha referit explícitament, el relat, sovint s’han predicat dels catalans les coses més poc desitjables que una societat pot dir de si mateixa.
Això, emperò, no ho han fet els espanyols, això ho han fet els catalans, que només troben, sembla, una raó per existir si es poden immolar en sacrifici, com a poble, per tal d’alliberar el món de la vergonya d’ésser català.
Deia Schopenhauer que les nacions, totes, tenen defectes punyents, cadascuna els seus, i que el patriotisme serveix per a proporcionar orgull als que per a si mateixos no trobarien motius per a tenir-ne, d’orgull.
El cas de Catalunya és un cas de supervivència...per sentir-se orgullós d’alguna cosa primer cal tenir aquesta cosa. La qüestió és que l’alliberament de Catalunya, i l’1-O, la seva fita més punyent, son avui l’única resposta vigílica, lluminosa, que ens permet als catalans viure decentment... fins a tal punt que qualsevol altre cosa és pur obscurantisme.
Amb tot, sembla prou clar que aquells que apel·len a “la democràcia”, “els drets humans”, “un nou país”, aquells què apel·len a tot menys el dret dels catalans a ésser catalans, son els que us han menat a l’obscurantisme que us té de genolls i sadollats de ruqueries. Son els què us diuen que “hem de convèncer” perquè no volen “vèncer”.
Catalunya, avui, és un projecte espanyol, que compte amb que els catalans que no vulguin o no puguin ésser espanyols esdevinguin fantasmes, alienats, sense nació, sense identitat...zombies!, i això ho fan els catalans col·laboracionistes als què voteu.
El vostre vot i el vostre cofoisme us fan còmplices... no teniu dret a plorar, només a menjar pinso i soma.
