Prioritats

                                      PRIORITATS

Les crisis, diuen, sovint son oportunitats, potser sí. Sigui com sigui si ets pots aturar un moment a la riba és més fàcil veure com baixen les aigües. Amb tot, hi ajuda molt saber a on vols anar.

 Si vols “alliberar-te per a salvar les llúdrigues marines” sempre et pots demanar que vols realment, si alliberar-te, o, salvar les llúdrigues marines. Potser per tal de salvar les llúdrigues marines no caldria alliberar-se. Que vols realment?.

 En aquest contínuum que en diem actualitat hi sovintegen fets relatius al capteniment dels nyols. Cada dos per quatre premien funcionaris que han fet la gesta de reprimir els enemics d’Espanya. Policies, jutges, fiscals, etc., i si, algun nyordo acaba essent encausat ni s’immuta, “se va de rositas”.

 Un exemple palmari el tenim amb el cas del rei emèrit dels nyordos. Pel què he pogut copsar els catalans han reaccionat, com tenim per costum, fent tota mena d’escarafalls, contorsions i tota mena exorcismes...i sobre tot donant lliçons de moral, ”ai mare de Déu senyor, però com pot ésser aquests espanyols?”, els roben, els avassallen, i ho justifiquen tot per que tenen una Constitució que diu que el rei dels espanyols, per més que es passi les lleis pel entrecuix, és inviolable, i jatà, es queden tan amples.

 Els catalanets, pobrissons, no ho podem ni acceptar ni entendre, nosaltres que som superiors en tot, amb un nivell d’exigència moral ineludible i inigualable posem el crit al cel. 

 De debò que no sé si som o no som superiors a ningú altre, però sovint estem absolutament enpardalats, a les boires, out, molt més alienats que no ens pensem, molt més fora del què som que els nyordos, que saben perfectament de que va el tema i ens tenen la mida presa.

 Ésser nyordo pot ésser més o menys “cutre”, però no son menys que ningú per que tenen un estat, un estat que els defensa per damunt de llúdrigues i mandangues, ésser espanyol és un actiu, un valor en el món, un bé en si mateix, a veure si ens entenem, que allò que els ocupa és tenir assegurat aquest ens orgànic que es diu estat, quant més fortes les estructures millor, si per aconseguir-ho han de desballestar la democràcia doncs es desballesta, si s’han de bunkeritzar doncs es bunkeritzen. 

“Mantenella y no enmendalla”, “ser espanyol es un honor”, “crisol de conquistadores”, “la santa unidad” i “antes rota que doblá”, “por el imperio hacia Diós” i tot el que vulguis... nosaltres ens en fotem, però aquestes son veritables estructures d’estat. Aquests son els capitals intangibles que fan forta una societat. Tenen les prioritats clares, això no va del sexe dels àngels, no sé si m’estan entenent. Si el reietó és un cabró, tan hi fa, per que és un dels seus “tòtems”. Alguns nyordos filo-falangistes reformadors saliven amb l’idea de que podran reformar la seva estructura, el seu model, pobrets, aquests son els seus alienats...fa dos mil anys que s’estan reformant.

 I nosaltres?. Avui ésser català no és cap valor en si mateix, ésser català es valora en funció de la bona persona que puguis ser o no ser, es valora pel sentit de la justícia que puguis tenir o no puguis tenir...es valora pel que sigui, per que no és un valor per si mateix...

 En temps de Pujol ésser català era un actiu en el món, ah però!, va defraudar hisenda i ja res del què va fer té cap vàlua, al penya segat, avall que fa baixada... I no se’m mal interpreti, aquí ningú s’ha de tapar les vergonyes amb la bandera, tanmateix, aquí semblaria que la prioritat és “la rectitud moral” i no pas l’estat dels catalans, per que els catalans en ser éssers superiors ja ho tenim tot arreglat i el plat a taula.

 Repetim-ho: avui ésser català no és un valor en si mateix, per això ésser català s’ha de justificar tant i tant, “ni un paper a terra”, “som gent de pau”, “open arms”, “estimem a tothom”, “som cívics i democràtics”, “això va de drets humans”, etc etc etc... i així fins que no quedi ni l’apuntador... mort d’avorriment i autoodi. 

 Si fóssim un país amb ambició intentaríem fer el que fan els països amb ambició, de bon antuvi, a escola, estudiaríem la nostra història i mantindríem el foc dels nostres capitals intangibles ben encès.

 Una història feta de generació en generació (https://urtziduina.blogspot.com/2019/11/del-dret-i-del-reves-es-conegut-potser.html) que es deixa veure en el més profund del magí dels catalans, una història construïda a foc lent que habita en el sistema límbic, vestida d’emoció profunda que ens habilita per a ésser catalans i ens explica de manera intersubjectiva malgrat els traumes que arrosseguem, que en son uns quants i ben profunds.

 Em resulta molt i molt groller veure catalans significats, líders, alliçonant els espanyols, amb èmfasi, amb dolo, molt concernits pels espanyols, en definitiva fent d’espanyols reformadors. Volen deixar d’ésser espanyols però, noi, no fan cap altre cosa que referenciar-nos a tots amb Espanya...

 Estem guiats per gent mediocre, mediocre en el millor dels casos, per que som un país sense ambició, esclavitzats, que ens hem de justificar tant de dia com de nit.

 És qüestió de prioritats.

Peneu, pecadors.

            

                                Peneu, pecadors.

                L’esperit que ens governa.    

                  

                          

 Diuen que en el pecat hi va la penitència, i diuen bé. Els nostres actes, les nostres decisions, les nostres apostes, ens lliguen a les conseqüències d’aquestes decisions, i, quan el què hi apostem és rendició i alienació hem de viure aquestes categories...ja ho diuen ja, “alerta amb el què desitges”. Volíem llibertat però la nostre confiança estava escapçada, era fal·laç, com la complicitat entre poble i quadres dirigents, i ara en tenim la penitència. La decadència de la transició ha arribat a nivells devastadors, sobretot per que no queda dignitat, i quan un poble es mira al mirall i hi veu postració i indignitat, mentida i falsedat, l’auto-crèdit s’esmuny per sota la porta.

 En Galves - cronista recomanable - ens recorda que els catalans som malfiats de mena, i té raó. Hem estat massa vegades estafats, enganyats, engalipats, traïts, i ja se sap, gat escaldat de l’aigua fuig. Tot i així, els catalans busquen un bri d’esperança, un clau roent, desesperadament. El ramat s’aplega a redós de qualsevol veu que traspuï un xic confiança, i aquí, en aquest punt, el poder actua sense miraments, tots els mitjans públics i privats (si fos el cas que n’hi haguessin) arrenglerats amb les organitzacions mafioses proto-feudals partidistes nascudes o rehabilitades per l’espanyolisme, ranci, l’únic que existeix, re-configurat en el règim del 78.

Aquestes organitzacions mafioses, tal  com els és consubstancial, prioritzen el poder, però més enllà d’això no tenen cap programa de futur, cap pla per Catalunya, ni tampoc cap capacitat que les adorni ni poc ni molt.

 Aquestes organitzacions han desballestat la pàtria, la nació, i sense això no queda res.

 Fixin-se que quan parlen de que la independència de Catalunya no és en si mateixa una finalitat, sinó que és un procés instrumental per assolir no sé quin model de societat, ens estan dient, de facto, que ésser català no suposa cap fet diferencial que per si mateix mereixi la confiança dels catalans. Ens estan reformatejant, o intentant-ho tant com poden, per tal de reprogramar-nos en un paradigma ideològic no-identitari.

 “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor”.

Un servidor de vostès és independentista pel convenciment que el  paradigma soci-cultural heretat pels catalans, aquell ordre simbòlic que rau en el sistema límbic dels catalans, és d’un valor incalculable, inefable, a present i a futur.

 Deia en una xerrada que duia per títol ”Els catalans volem continuar essent catalans.”

“L’ésser, o, la migració identitària de l’ens, i, l’indefugible compromís de l’existència”.

  De com el llenguatge és una construcció col·lectiva, i, de com el llenguatge, en sentit ampli, dirigeix l’ens en el món.

  Com, aquesta realitat s’expandeix o es contrau, en funció de la validesa i solvència per a explicar el món intersubjectivament als parlants...

 “Ser català” ha estat útil, també, per a moltíssima gent vinguda d’altres paisatges lingüístics justament per que ha estat solvent alhora de procurar una comprensió del món intersubjectiva”.

El sistema límbic ens proporciona una emoció profunda que acompanya el món simbòlic, que ens habilita per a l’acció en un sentit i no en un altre, aquesta és la càrrega, aquesta és la pàtria del meu cor, i aquest és el tresor que hauríem de compartir sempre i a tothora. Aquesta gent que ens demana el vot “per que son els nostres” ens han manllevat l’actiu més valuós, ens han traït, sobretot, per que ens han manllevat la “pàtria del meu cor”, i, digueu-me, si us plau, quina confiança en si mateix pot tenir un poble alienat?, que fins i tot s’auto-odia?.

 Ens han convertit en ramat, en un col·lectiu pària esmaperdut, ens han robat l’energia més potent, ens han malbaratat el futur. 

 I tot això ho han fet amb el vostre vot, amb la vostre participació activa, amb la vostre voluntat explícita. 

 Peneu, pecadors... la vostre pena no tindrà fi per que us heu venut l’ànima.

 Hi ha solució, només però, si entenem el problema, i aquest, d’avui, n’és un aspecte in-negligible, una qüestió propedèutica, apriorística.