De la deflació moral de l’UE,
i la “democràcia il·lustrada” inexistent.
No diré res de nou si dic que les arestes i els perfils del pensament de les masses estan determinats i continguts pels mites erigits i controlats pel Poder, pel poder de veritat, pel poder què marca els llindars amb el domini absolut dels missatges subliminals de propaganda, producció d’opinió en base a mitjans de comunicació, i, sobre tot, mitjans audiovisuals.
Estem en mans d’un gran poder que té habilitats estris contundents en diferents àmbits. Trilateral, Bilderberg, Il·luminati, Banc Mundial, FMI, ONU, OTAN, etc.... L’UE està dins aquesta òrbita i juga un paper important.
Cal veure com en el decurs del segle XX es va resoldre la qüestió del lideratge amb dues guerres “civils” del domini ari, occidental, amb implicació a nivell mundial. El nacionalsocialisme va plantejar la qüestió ètnica, de manera espúria, com a una dialèctica de dominació, emperò, aquell vell paradigma de l’espasa i la conquesta, que havia motoritzat l’historia de bon antuvi, va ser vençut per a un altre poder, un poder que bastiria el IV Reich en base a altres atribucions i categories. Van bastir i posar el model de “Justícia contractualista” per damunt del model anomenat “Justícia utilitarista”, encabint-hi, com qui no vol la cosa, el dret foral i consuetudinari, heretat com a usatges i costums. En un altre espai i moment ens hi aturarem.
Aquest Poder, en vèncer, va haver d’erigir un model que servis per a un nou ordre intern, i que fos susceptible d’ésser exportat a nivell mundial.
Sentint-se hereus de les reformes humanistes occidentals es veien avalats per a expandir-se, fins i tot de manera invasiva, arreu.
L’idea de Llibertat, a cavall del liberalisme i la socialdemocràcia igualitarista, com a model de justícia, era el nodriment per a la democràcia. Se seguia, així, el fil tant de l’Emperisme i la Il·lustració, que mirava l’home com a un “ésser moral”, com de la revolució capitalista que va proveir aquest ésser moral de la llibertat de treballar i produir en un lliure mercat, un mercat emancipat del poder de l’Estat.
El “IV Reich” se sustenta en unes oligarquies locals, estatals, que tenen, unes més i d’altres menys, controlat o capturat, segons sigui el cas, el marcat, o, els segments més gruixuts. I, se sustenta, alhora, amb unes “empreses multinacionals” que ajuden a controlar el poder de les oligarquies locals.
Per al IV Reich els poders estatals son nòduls de poder que responen a sinergies pròpies capaces d’erigir-se, arribat el cas, en “contrapoders”. Per aquesta raó, El Poder, tracta d’imposar l’idea, el relat i el mite, de que “els nacionalismes”son un model soci-organitzatiu retrògrad i perillós que atempta en contra del progrés humà. Al IV Reich li és molt més fàcil executar el domini sobre una demografia organitzada en termes de ciutadania plana, sense sinergia ètnica-cultural, que no pas fer-ho sobre una demografia estructurada en una sinergia nacional, cultural, susceptible d’erigir-se, com ja hem dit, en un contrapoder.
Per que l’ONU no estableix un pla d’acció a Síria?, un pla d’acció mitigant i reparador?, per exemple. Ara mateix imagino algunes possibilitats d’intervenció que m’estalvio de explicitar, emperò, el fet, és que han optat per a “una solució” que no ha estat discutida, debatuda, valorada i ponderada per la ciutadania europea, a saber; l’acolliment massiu d’un contingent d’immigració sota el títol de “refugiats polítics”, tot i que a vegades sigui difícil discernir entre “refugiats polítics” i “immigrants econòmics”. “Una solució” dissenyada i implementada des de d’alt per tal d’accelerar el procés de difusió cultural dins Europa?, per tal d’afavorir una ciutadania cada vegada més i més plana?, incapacitada per a una sinergia ètnica cultural?.
Hem de senyalar que els grupuscles més reticents a aquests canvis forçats, sovint, massa sovint, s’articulen en el rebuig compulsiu en vers la gent nouvinguda que en realitat no té cap culpa de la situació que han ajudat a crear, i que sovint, també, son subjectes d’un tracta deshumanitzat i immoral.
Tanmateix les oligarquies estatals també s’hi resisteixen per que estan configurades per a unes pulsions relatives als antics nacionalismes aris conqueridors..., que, alhora, tenen subjugats els seculars nacionalismes resilents, d’origen pre-ari, allà on no han sabut implementar mesures de cohesió o cohabitació estructurades en un model de democràcia il·lustrada.
Tot plegat deixa entreveure una mena de despotisme pre-il·lustrat, on el disseny i configuració del model socio-econòmic-organitzatiu serveix a interessos de poder allunyats de la consideració del ésser humà en tant que “subjecte moral”.
La globalització pot fer camí en un model de “suma”, on els diferents actors nacionals, culturals, interactuïn lliurement en un marc veritable de democràcia il·lustrada, o, pot fer camí en un model “d’amalgama”, on les diverses sinergies nacionals, culturals, quedin difoses i fins i tot enfrontades per a “un espai de poder” dins dels nínxols nacionals dominants sota els poders estatals en mans d’unes oligarquies, per cert, no només ètniques, sinó amés, etnicistes, despòtiques i refractaries a “distribuir” el poder.
La democràcia consisteix en repartir el Poder, en una distribució que abasti tant el patrimoni en renda com el patrimoni intangible, cultural i personal, que fa, també, a les sinergies nacionals..., doncs, l’ésser humà no és una mònada asèptica, si no, més aviat, una unitat de resposta al món en base a uns valors confegits en àmbits culturals, que abasten el fet nacional considerat com a una estructura “natural”, sovint covada al foc lent del pas dels mil·lennis, confegida a partir d’una comunitat de llenguatge, en sentit ampli.
Per això la pretensió de reduir la dimensió humana a una ciutadania plana, on la sinergia cultural no té afecte, més enllà de l’àmbit folkloritzant, és un atemptat seriós als valors il·lustrats que entomen l’ésser humà en tant que subjecte moral.
Aquesta deflació moral ens aboca, amés, a problemes ulteriors, seriosos, en tant que aliena els éssers humans que es veuen privats de reconèixer-se culturalment com a una comunitat de llenguatge amb atribucions de plena validesa, amb tot, però, tot i suposant que aquesta gent s’avingués al procés de suïcidi, mort, o assassinat cultural, encara que fos per a inanició, quedaria encara, un altre problema pràcticament irresoluble, per què esborrar i re-gravar de bell nou una identitat col·lectiva en el sistema límbic, on rauen el món simbòlic i les emocions profundes, no es pot fer en un termini curt i a córrer cuita en un laboratori.
La revolució que ve i que necessitem és la del respecte pel que volem ésser, i la de la llibertat per decidir cap a on volem anar.
Salut i Llibertat.
