Del Dret i del Revés

                                          
 Del Dret i del Revés 

                                  

       

  És conegut, potser de manera insuficient, que Les Constitucions de Catalunya tenen el seu origen en els Usatges i Costums, en el dret consuetudinari originari del món de pagès dels nostres ancestres.

 L’Esperit del Dret Públic Català  (F. Maspons i Anglasell 1872-1966) és una obra què, a partir dels reculls de les diferents sessions de Corts al llarg dels segles, què més d’una vintena d’autors ens han deixat i comentat, tracta d’extreure’n “l’esperit”, d’aclarir-nos quines son les prioritats i causes motores que han confegit Les Constitucions de Catalunya al llarg i ample dels segles.

 La causa principal és preservar la llibertat dels catalans. Per a Eiximenis, la benestança o el repòs i justícia ha de venir de què «ningú no soferís molèstia per altre, ans cascú visqués segur e tingué en pau si mateix e les seves coses».

 Recorda molt aquell axioma que nodreix el liberalisme britànic que diu, si fa o no fa: “la meva llar és el meu castell, és una humil cabana, quan bufa el vent es cola dins, quan plou l’aigua hi entra, però el rei no hi pot entrar”.

 També la referència explícita a “les seves coses” fa pensar que la llibertat de l’home és considerada, també, amb la llibertat d’administrar un patrimoni, en sentit ampli (material, immaterial), al marge de qualsevol “ens superior” ja sigui rei o estat.

     La immunitatis plebis és l’expressió de l’esperit de llibertat indestriable del règim català i fonamental en totes les seves manifestacions.   Antoni de Vilaplana (Barcelona 1687) encapçala el seu estudi sobre algunes constitucions, fent notar que «de iure naturali omnis persona et omnis res erat libera»:per Dret natural tota persona i tota cosa son lliures; i que, si tenen restringida la seva llibertat, és perquè «quis dominio alieno, contra naturam subiicitur»: després foren estatuïdes lleis contra la naturalesa de les coses. (un domini aliè contra natura subjuga).

 De la llibertat, Solsona  (Lió 1556) diu que «res no hi ha de major noblesa, ni que sigui tan grat i estimable, i que més mereixi ésser constantment salvaguardat»...«que és prerrogativa de l’esperit; que no és respectada si, en part, és negada; i que és contra la seva naturalesa tot allò que aplana la voluntat, fent-la més temorenca»

  La paraula «llibertats» és la que resumeix i comprèn alhora el conjunt de les lleis, les normes de relació i les aspiracions ciutadanes.

Certament, el Dret català ha estat sempre i de bon antuvi inspirat, inferit i transitat per a un marc major, globalitzador, en dèiem “dret natural”.

   En el règim català, els límits de la llibertat no els fixa l’autoritat, ni per tant les lleis, que son obra seva, perquè la norma suprema del règim no és un poder moderador encarnat en cap home, sinó un dret que està per damunt les seves facultats, o sigui el Dret natural. Allò que determina fins on pot arribar la llibertat, i en què pot ésser cohibida, són els drets inherents a la humana naturalesa, els quals avui s’anomenen drets de ciutadania.

 “El Dret Natural”, avui, ha estat discutit i arraconat, tanmateix, els “Drets Humans” han estat erigits com a una resposta clara a una necessitat in-negligible de la Jurisprudència.

 Aquesta necessitat s’esdevé pel fet que cap ordenament jurídic pot encabir tota la realitat, inclús si acceptéssim que l’inclou, en el moment immediatament posterior a l’acceptació la dinàmica de l’antropologia social ja hauria generat noves realitats, circumstàncies i contingències.

 La Jurisprudència, per tal de ser justa i no esdevenir una presó, necessita un marc globalitzador que permeti d’encabir-hi la inabastable realitat... i, és per això mateix, que ho digui o no ho digui “La Constitución Española”, Catalunya i el poble català, en tant que nació i estat històric, té dret a la seva continuïtat històrica com a tal, a present i a futur, si els catalans així ho volem.

 Aquí, en aquest fet, rau el moll de l’os del litigi entre Catalunya i Espanya. I per això mateix fan tants d’esforços, els espanyols i els poders conxarxats, per a estigmatitzar el nacionalisme, i per aquesta mateixa raó, tants mandarins partitocràtics catalans fan mans i mànigues per tal de vorejar la qüestió nacional i parlen d’afers merament compositius com si foren substantius, fins al ridícul, de tal manera que en el món es fa molt difícil entendre com els catalans volen l’emancipació política d’Espanya si son espanyols.

 Als espanyols el què els hi hem de dir és que la seva pretensió de que tot allò que no té representació en la seva constitució no existeix és mentida, fals, o, com diuen ara, fake. Si volem ésser reconeguts en el món no podem negligir el litigi substancial, no podem dimitir de nosaltres mateixos, per que així perdem tota dignitat i el món no ens entén.

 Amb tot, no veig polítics catalans capacitats per a emprendre aquesta tasca, més aviat els veig que la defugen, i és difícil d’entendre que un poble com el català, amb un passat reeixit com a estat i com a nació en el món, no faci valer i no posi en valor aquests fets alhora de dirigir-se al món, i només parli de lo dolent que és l’amo, i de lo injust que és, de coses compositives com ara lo progres i moderns que som.

 La classe política catalana sorgida de “la transición” ha quedat presa d’un marc mental molt minoritzat, no és capaç de parlar d’allò que transcendeix les contingències temporals, d’allò universal que aglutina les dones i els homes en un mateix llenguatge, en sentit ampli, i que et projecte a futur com a una voluntat superadora.

 Deia en una xerrada que duia per títol ”Els catalans volem continuar essent catalans.”

“L’ésser, o, la migració identitària de l’ens, i, l’indefugible compromís de l’existència”.

  De com el llenguatge és una construcció col·lectiva, i, de com el llenguatge, en sentit ampli, dirigeix l’ens en el món.

  Com, aquesta realitat s’expandeix o es contrau, en funció de la validesa i solvència per a explicar el món intersubjectivament als parlants...

 “Ser català” ha estat útil, també, per a moltíssima gent vinguda d’altres paisatges lingüístics justament per que ha estat solvent alhora de procurar una comprensió del món intersubjectiva”.

 Quan el món entengui clarament que els catalans no tenim existència, en tant que catalans, en la Jurisprudència espanyola, haurem fet un pas de gegant. Mentre, serem assimilats ...

 Salut i Llibertat

 Agosaradament Vallfosca.

    (creat el 21 de febrer de 2019)