Espanya, o, l’imperi de la por

  La por, la temença, és, potser, l’emoció més primigènia i peremptòria, fins hi tot els animalons més xics la senten amb fruïció, “perill”. 

 El veure’s en perill, la por, fa que els éssers despleguem diferents estratègies i tàctiques segons sigui l’adaptació al medi, un galàpet queda quiet, immòbil, encara que sigui al mig de la carretera, la seva pell vestida de camuflatge és la seva adaptació per fer-se escàpol, una llebre arranca a córrer, etc. 

 El poder viure en un estadi vital sense amenaces, amb un horitzó de confiança, és un dels trets més punyents de l’assumpció d’un nivell de civilització... 

 La mort, l’última frontera, si tens la sort d’arribar a vell es fa menys amenaçadora fins a esser alliberadora d’una vida postrada i insofrible. Avui, encara avui, a banda de la contingència insalvable de la mort, l’amenaça més perillosa per a l’ésser humà son els altres éssers humans. El nivell d’amenaça a suportar marca la diferència i el grau d’evolució d’una societat determinada. 

 Catalunya és avui una societat fragmentada, quelcom que en temps del Generalísimo Franco, aparentment, no passava. Avui quan els apòstols de la igualtat s’esgarrinxen les vestidures per que som una societat fragmentada no fan altre cosa que una lloança mig velada d’aquell igualitarisme, fal·laç, franquista. 

 A aquests apòstols els anava bé “capitalistes opressors versus obrers oprimits”, aquesta fragmentació els esperona la seva consciència, compromís i creativitat, però quan l’opressor son els espanyols i els oprimits som els catalans doncs ja no els va bé.  

 A Catalunya hi ha gent indiferent, que son d’una gran utilitat, alhora de falcar el règim, actuant políticament i moral com a mers consumidors de lo políticament correcte, que és la manera de “no buscar-se problemes”... Aquest “no buscar-se problemes”, naturalment, no inclou votar, que és una de les coses més políticament correcte i que alhora està protegida per una privacitat blindada.

 El votar no fa por, per que és secret, tot i així s’ha vist com votar independència no té cap valor, si no és merament testimonial. La participació política dels catalans ha quedat manllevada, en poc més que res...

 A Catalunya hi ha gent, castellana i catalana, que defensa que “España no se vota”. Aquesta gent, colons i col·laboracionistes, defensen la restricció de la participació política dels catalans. Aquests tenen totes les eines d’un estat a l’abast, eines repressives que fan por... quan més arbitràriament les branden més por fan, de fet son especialistes en el xantatge i l’amenaça, professionals de la calumnia i la mentida. Aquests fan por, per que semblen immunes al dolor que provoquen, fins hi tot el inferir-nos aquest dolor els plau... “a por ellos”, “con una mano la ley y jueces y con la otra la espada”... 

 A Catalunya hi ha gent, catalana i estrangera, que defensen els drets nacionals i col·lectius del poble català. 

 Aquesta gent som l’objectiu de la por, mitjançant la què s’exerceix la coerció...per que la pretensió del poder espanyol és doblegar la voluntat dels qui defensem la llibertat de Catalunya. Per que el litigi és, en aquest estadi, moral, i volen fer-nos acceptar que no hi tenim dret, a l’autodeterminació, això és, de facto, que no tenim dret a la unilateralitat...”mentre no renuncieu a la unilateralitat tenim dret a reprimir-vos sense aturador”. Això és que us podem jutjar per terrorisme, us podem encarcerar preventivament sense donar explicacions, de manera aleatòria i arbitraria, etc...

 La coerció de la por exercida intencionalment és una afer absolutament immoral... per això els col·laboracionistes son tant mal vistos, per immorals, per que es situen en la barbàrie, l’autèntica barbàrie de la negació cínica dels “altres”...

 El supremacisme és això, quan s’ha de defensar en el fang.

 Per això els col·laboracionistes no diuen la veritat, per que quedarien compromesos.

 Per als polítics catalans el compromís comença per dir la veritat.

 Salut i Llibertat

 Agosaradament Vallfosca