Peneu, pecadors.

            

                                Peneu, pecadors.

                L’esperit que ens governa.    

                  

                          

 Diuen que en el pecat hi va la penitència, i diuen bé. Els nostres actes, les nostres decisions, les nostres apostes, ens lliguen a les conseqüències d’aquestes decisions, i, quan el què hi apostem és rendició i alienació hem de viure aquestes categories...ja ho diuen ja, “alerta amb el què desitges”. Volíem llibertat però la nostre confiança estava escapçada, era fal·laç, com la complicitat entre poble i quadres dirigents, i ara en tenim la penitència. La decadència de la transició ha arribat a nivells devastadors, sobretot per que no queda dignitat, i quan un poble es mira al mirall i hi veu postració i indignitat, mentida i falsedat, l’auto-crèdit s’esmuny per sota la porta.

 En Galves - cronista recomanable - ens recorda que els catalans som malfiats de mena, i té raó. Hem estat massa vegades estafats, enganyats, engalipats, traïts, i ja se sap, gat escaldat de l’aigua fuig. Tot i així, els catalans busquen un bri d’esperança, un clau roent, desesperadament. El ramat s’aplega a redós de qualsevol veu que traspuï un xic confiança, i aquí, en aquest punt, el poder actua sense miraments, tots els mitjans públics i privats (si fos el cas que n’hi haguessin) arrenglerats amb les organitzacions mafioses proto-feudals partidistes nascudes o rehabilitades per l’espanyolisme, ranci, l’únic que existeix, re-configurat en el règim del 78.

Aquestes organitzacions mafioses, tal  com els és consubstancial, prioritzen el poder, però més enllà d’això no tenen cap programa de futur, cap pla per Catalunya, ni tampoc cap capacitat que les adorni ni poc ni molt.

 Aquestes organitzacions han desballestat la pàtria, la nació, i sense això no queda res.

 Fixin-se que quan parlen de que la independència de Catalunya no és en si mateixa una finalitat, sinó que és un procés instrumental per assolir no sé quin model de societat, ens estan dient, de facto, que ésser català no suposa cap fet diferencial que per si mateix mereixi la confiança dels catalans. Ens estan reformatejant, o intentant-ho tant com poden, per tal de reprogramar-nos en un paradigma ideològic no-identitari.

 “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor”.

Un servidor de vostès és independentista pel convenciment que el  paradigma soci-cultural heretat pels catalans, aquell ordre simbòlic que rau en el sistema límbic dels catalans, és d’un valor incalculable, inefable, a present i a futur.

 Deia en una xerrada que duia per títol ”Els catalans volem continuar essent catalans.”

“L’ésser, o, la migració identitària de l’ens, i, l’indefugible compromís de l’existència”.

  De com el llenguatge és una construcció col·lectiva, i, de com el llenguatge, en sentit ampli, dirigeix l’ens en el món.

  Com, aquesta realitat s’expandeix o es contrau, en funció de la validesa i solvència per a explicar el món intersubjectivament als parlants...

 “Ser català” ha estat útil, també, per a moltíssima gent vinguda d’altres paisatges lingüístics justament per que ha estat solvent alhora de procurar una comprensió del món intersubjectiva”.

El sistema límbic ens proporciona una emoció profunda que acompanya el món simbòlic, que ens habilita per a l’acció en un sentit i no en un altre, aquesta és la càrrega, aquesta és la pàtria del meu cor, i aquest és el tresor que hauríem de compartir sempre i a tothora. Aquesta gent que ens demana el vot “per que son els nostres” ens han manllevat l’actiu més valuós, ens han traït, sobretot, per que ens han manllevat la “pàtria del meu cor”, i, digueu-me, si us plau, quina confiança en si mateix pot tenir un poble alienat?, que fins i tot s’auto-odia?.

 Ens han convertit en ramat, en un col·lectiu pària esmaperdut, ens han robat l’energia més potent, ens han malbaratat el futur. 

 I tot això ho han fet amb el vostre vot, amb la vostre participació activa, amb la vostre voluntat explícita. 

 Peneu, pecadors... la vostre pena no tindrà fi per que us heu venut l’ànima.

 Hi ha solució, només però, si entenem el problema, i aquest, d’avui, n’és un aspecte in-negligible, una qüestió propedèutica, apriorística.